Lideratge de Merkel
És molt freqüent en temps de crisi i convulsions dir que no hi ha polítics de talla i que els estadistes d'abans ho eren de veritat i ara, en canvi, són personatges menors que no saben posar-se davant d'un país i arrossegar-lo cap amunt. La victòria d'Angela Merkel a les eleccions de diumenge a Alemanya trenca aquesta idea tan estesa per tot Europa.
La grandesa dels polítics es demostra en temps de dificultats. La senyora Merkel ha sabut interpretar el sentiment general dels alemanys, els ha tret les pors i els ha dit que, en situacions adverses, l'adversitat s'ha de combatre amb treball i sacrifici. Aquestes mans ajuntades dit a dit foren ideades per un estratega de campanya. Però només aquestes mans indiquen que el país està governat per una persona tranquil·la, que no crida ni s'esvera, que ha recuperat el prestigi, l'hegemonia política d'Alemanya que mai tingué del tot malgrat ser el país més poderós des del punt de vista econòmic i demogràfic.
Aquella definició dels alemanys feta per Thomas Mann poc després de fugir de les arpes del nazisme tot just abans de començar la guerra pot ser veritat. Deia l'autor de La muntanya màgica que “tot el que ha fet obrar els alemanys ha estat sempre una mena de poderosa falta de maduresa”. Si mirem la història del segle XX hauríem d'estar d'acord amb Mann.
Deia també una declaració oficial dels catedràtics universitaris alemanys escrita i signada el 16 d'agost de 1914, dies després que la Gran Guerra posés en marxa una infernal maquinària de la mort: “Ara, el nostre exèrcit lluita per la llibertat d'Alemanya i, consegüentment, pels béns de la pau i de la civilització no només a Alemanya. Creiem que la salvació de la cultura europea depèn de la victòria que aconseguirà el militarisme alemany...”
Els recels a Europa sobre una Alemanya forta hi són encara. Però els fets dels últims cinquanta anys demostren el contrari. Alemanya ha demanat perdó, ha extirpat els brots totalitaris que han aparegut de tant en tant a la societat alemanya, no ha volgut protagonisme polític ni militar a Europa ni al món, ha deixat que el lideratge polític estigués en mans de França i ha protagonitzat un europeisme sense esquerdes.
La realitat, però, és que avui Alemanya és la primera potència europea i Angela Merkel ha canviat subtilment però amb una gran habilitat les relacions de Berlín amb les institucions europees, fins al punt que res es pot fer sense el vistiplau d'Alemanya.
Hi ha un corrent explícit entre molts alemanys que indica el poc interès per liderar o manar a Europa. Ho crec per les moltes converses que he mantingut amb alemanys en els darrers anys. La victòria de Merkel també cal interpretar-la amb la concentració de la campanya en els interessos interns, basats en l'economia, l'atur i la crisi, que també és evident a Alemanya si tenim present que hi ha més de sis milions de persones que treballen amb els minsos contractes dels anomenats minijobs.
Merkel ha imposat una manera concreta de combatre la crisi als països meridionals receptant l'austeritat com a mesura imprescindible per sortir de la situació extrema en què es troben Grècia, Portugal, Espanya, Itàlia i, d'alguna manera, també França. Per si hi hagués algun dubte, la nit electoral, en plena eufòria pels resultats, digué que “la nostra política europea no canviarà” i que el resultat significava també un “vot molt fort a favor d'una Europa unida”.
Com es pot interpretar aquesta aparent contradicció entre una Alemanya forta dintre d'una Europa unida? La primera conseqüència d'aquesta seguretat de Merkel és que les regles del joc han canviat a Europa i que d'alguna manera Alemanya ha perdut la por de liderar a la seva manera el futur del continent.
És també per la relació de forces entre els 28 membres de la UE. Una tercera victòria consecutiva dóna a Merkel totes les capacitats per maniobrar des d'un lideratge que ningú discuteix. En primer lloc, haurà de buscar un soci de govern, ja que li falten cinc escons al Bundestag. Els socialdemòcrates s'ho estudiaran, però penso que no tindran pressa. Voldran que la seva participació no sigui de franc. Divendres que ve es reuneix la plana major de l'SPD i segurament decidiran l'estratègia, però tot fa pensar que les negociacions van per llarg. Si els socialistes li fallessin, sempre podria recórrer a Els Verds, que han estat molt castigats a les urnes. En tot cas, les negociacions per formar govern no seran pas tan llargues com les de Bèlgica o les d'Holanda.
El segon repte és el més important per a la resta d'Europa. Com sortirà de l'espiral de la tensió social si els resultats de l'austeritat no arriben més aviat que tard? Els experts diuen que haurà de suavitzar les seves exigències, promoure de veritat la unió bancària i encaminar-se cap a un pressupost comunitari, encara que no sigui total.
En més d'una ocasió Merkel ha dit que si l'euro se'n va en orris cau Europa, o, almenys, l'Europa que hem conegut fins ara. Cal esperar, doncs, que la inestabilitat que encara fa trontollar les economies de la zona euro entri en un període de creixement i de creació de llocs de treball.
El discurs nou de la Merkel triomfant és que Europa serà gran i anirà bé si es fa cas de les receptes i les idees que ha impulsat Berlín en els últims anys. Dit altrament, defensar amb les dents els interessos d'Alemanya a Europa i al món. És, naturalment, el que fan tots els països, amb la diferència que cap altre estat té la capacitat de condicionar ell sol la política i l'economia europees. Aquesta és una de les novetats de les eleccions de diumenge.
En el discurs de Merkel no hi entren les persones i les seves mancances. És un discurs pràctic, directe, de política d'èxit, amb una ànima repartida entre valors de la dreta conservadora però també espigolant conceptes i idees que eren patrimoni de l'esquerra i d'Els Verds. Potser aquesta habilitat explica el seu lideratge indiscutible a Alemanya i, per ara, també a Europa.