Llibertat o extinció
La Via Catalana ha tingut diverses conseqüències. La més important és interna: 500.000 inscrits i un milió i mig de participants fan que el capital social més actiu i innovador s'hagi refermat en el seu potencial i hagi blindat per unes quantes generacions més l'esperit de rebel·lia a favor de les llibertats del nucli més dinàmic del nostre poble. Fins i tot, si aquesta gran batalla que ja ha començat s'acaba perdent, com que l'Estat espanyol i la seva casta dirigent no hauran pogut usar les armes (alguns com Velarde i Utrera Molina ja ho voldrien), ni la mort, ni l'exili, ni la repressió política massiva, Catalunya sortirà amb tota la seva gent indemne. Podrem quedar de moment desinflats, sobretot els que tenim una edat; però centenars de milers de ciutadans de les noves generacions hauran viscut amb tanta emoció les esperances i els maltractaments de la part espanyola que no tardaran cinquanta anys a rebel·lar-se de nou. Cinquanta és el període per bombardejar Barcelona i intentar domesticar un poble díscol, segons Espartero, Azaña, Franco, Gregorio Peces-Barba o Juan Velarde.
La segona conseqüència és l'acceleració de la venda de l'argumentari del front dependentista: impossibilitat i expulsió de la UE; mobilització urbi et orbi de tot l'aparell diplomàtic espanyol; resurrecció de les mòmies polítiques: González, Zapatero; finançament i articulació dels mitjans i persones que a Catalunya estan defensant la posició dependentista; aparició a la dreta i a l'esquerra de falsos defensors del dret a decidir que es limiten tota l'estona a predicar terceres vies federals o confederals, però desqualificant sistemàticament la via cap a la independència.
Les Terceres vies han complert ja tres-cents anys, en celebrarem la commemoració i les enterrarem. O no són terceres vies el que han intentat, amb diverses hegemonies socials, des de la mitjana burgesia comercial o industrial fins a la classes obrera i la menestralia, des del 1705 fins a l'episodi de l'Estatut federalitzant del 2005-2006? Vivim en plena commemoració del 1714. I és cert que els catalans van lluitar pels drets i les llibertats, però ho van fer pretenent que el conjunt de la península preservés també aquells drets. A diferència de la guerra dels Segadors, que va ser una guerra clara de secessió com la de Portugal i els Països Baixos. A ells els tocà la loteria. De fet, la proto-República que d'una forma clara esdevingué la Generalitat, des de la guerra civil catalana (segle XV), on ja es va deposar un rei, va començar a veure les orelles al llop des de l'ascensió de Felip II. Les darreries de Ferran i el regnat de Carles V coincideixen amb un protagonisme alt de la Corona d'Aragó. El triomf de la revolta dels remences al Principat, el paper clau en la Mediterrània amb la pugna amb els otomans de les indústries i el comerç de cabotatge des de Sicília a València, la integració econòmica dels moriscos i la brillantor dels primers literats catalans renaixentistes pinten un panorama que ho és tot menys decadent, especialment a partir de la primera dècada del segle XVI. Com s'explicaria sense potencialitats econòmiques la immigració massiva d'un terç de la població d'origen occità a mitjan XVII? Contra aquesta realitat del soci del “tanto monta, monta tanto”, les elits castellanes es diguin Quevedo o Olivares van començar a actuar. Primer, tombant Aragó i València. I després minant la Generalitat de Catalunya. I això és el que provoca l'única guerra de secessió: la dels Segadors. El 1714 i el 1936 vam defensar les nostres llibertats en el marc de les llibertats dels pobles de la península. En els processos rupturistes de la Primera República i la Segona, també. I en els reformistes dins del règim restauracionista, també: Mancomunitat i Estat de les autonomies. Tres-cents anys intentant la tercera via, volent liderar una Espanya impossible i fracassant, amb greus patiments per les nostres capes populars, de la classe obrera a la burgesia mitjana (la gran sempre ha estat dependentista, amb aliats lerrouxistes). I ara, en Duran i en Navarro pretenen descobrir la sopa d'all i que a sobre ens la mengem!
