L'horabaixa de la vida contemplativa

En un cul-de-sac, entre el Barcelonès Nord i el Maresme, en el terme municipal de Tiana, a l'abric de la Serralada de Marina, s'estén la petita vall de Montalegre, al vessant de la collada del mateix nom, antic Mons Hilaris i avui conegut com a coll de la Conreria. Racó silenciós a dues passes de la gran conurbació del cinturó barceloní i que aparenta un àmbit traslladat directament de l'edat mitjana. Talment un lloc que sembla desafiar el present, quan durant sis segles –d'aquí a dos anys els complirà– acomboia una comunitat cartoixana. Avui, com faig cada any en un article proper a la festivitat de Sant Bru, escric sobre aquest orde singular o les característiques que el sustenten.

Per diversos motius, culturals o religiosos, els darrers anys he visitat diversos monestirs europeus –benedictins, cartoixans, cistercencs (comuns i d'estricte observança), jerònims i rosminians, a més de comunitats femenines de benedictines i clarisses–, tots ells afectats per un problema comú: són comunitats petites, amb membres d'edat avançada i amb escassa capacitat de captació de nous postulants. Montserrat quasi seria una excepció, però una congregació que superi les deu persones es pot considerar reeixida, i fins he visitat un monestir només ocupat per dos pares rosminians, que tenen cura de la qüestió sagramental, ajudats per un petit grup de seglars. Encara, dels poderosos jerònims, principal referent monàstic a la Península durant tres segles, avui només es manté com únic en tot l'orde el monestir de Santa Maria del Parral, que quan vaig visitar-lo fa un parell d'anys mantenia una comunitat d'onze monjos.

L'orde cartoixÀ, que arribà a tenir més de cent setanta cenobis repartits per Europa, avui està format per un total de vint-i-quatre monestirs, dinou de masculins i cinc de femenins, dos dels quals en territoris catalans (el masculí de Tiana i el femení de Benifassar). Contra aquesta tendència, a Sangju, Corea, fa set anys es fundà una nova cartoixa.

El balanç fa pensar que l'opció monàstica no està de moda, almenys al continent europeu, tot i experiències interessantíssimes com pot ser la de Taizé. I, en la mateixa fundació d'aquesta comunitat sorgeix allò diferencial que la fa atractiva, quan troba un llenguatge nou per uns temps nous, amb una espiritualitat que va a fons, des de la vivència evangèlica i l'ecumenisme fundacional, reprenent el benedictí ora et labora passat pel ribot del compromís de pobresa i solidaritat.

Els vint segles de cristianisme han estat acompanyats d'opcions de vida contemplativa, des de Pau i Antoni i els eremites del desert de la Tebaida. Segur, opcions molt més radicals que les aportades pel monaquisme. I la seva espiritualitat ha estat plenament respectada en l'univers religiós. Encara, ha tingut èpoques més expansives i altres de més dures. Una opció de vida potser difícil d'entendre en l'actual món globalitzat, però que és el resultat d'aposta radical de dones i homes capaços de renunciar a tot per lliurar-se plenament a l'estudi i la pregària.

A la vall de Montalegre, onze germans cartoixans viuen intensament el seu carisma cristià. La propera setmana celebraran la festivitat de Bru de Colònia, el fundador d'un orde humil que té a vanaglòria pensar que mai no ha estat reformat, ja que mai no ha estat deformat. Aquell dia, com fan en les jornades de gran festa, dinaran tots junts al refetor i fins tindran una bona estona de recreació. Després, tornaran a la solitud de les seves cel·les, convençuts que el món gira i ells resten silenciosament quiets, sostinguts per la força de la Creu.