L'endemà del dissabte

Des de fa un any, les reaccions de les altes esferes castellanes a l'aparició d'un moviment secessionista majoritari a Catalunya han estat ben diverses: des d'un rei que es creu que tot plegat és una conxorxa promoguda per La Vanguardia fins a una diputada madrilenya que diu –inspirada, potser, per l'èxit del PRD de Miquel Roca en les eleccions estatals del 1986– que ara cal catalanitzar Espanya. També hi ha hagut diverses amenaces violentes –terroristes, al capdavall– de part d'uns quants admiradors de Franco i d'un economista premiat (que prefereix, pel que es veu, l'enviament dels F/A-18 a qualsevol tipus de pacte fiscal). Ens han dit que serem pobres (l'ABC, El Mundo) o que quedarem fora de l'euro (Ruiz Gallardón, gendre d'un dels franquistes esmentats, i el senyor Almunia). Un expresident espanyol ha declarat que la independència és “impossible” (sense explicar per què) i el president actual ha ofert “diàleg”, alhora que vol dictar la lletra petita de les condicions.

Que els poders fàctics de l'Estat estiguin en contra de la disgregació d'aquest no és més noticiable que el fet que Oriol Junqueras ha de portar guardaespatlles. El que sí que impressiona és que aquests poders –si hem de jutjar pel to entre foteta, condescendent i colèric que solen emprar– encara no tenen assumit que, en paraules del periodista escocès Peter Geoghegan (The Scotsman, 24/9), “si hi ha qualsevol lloc d'Europa on es podria declarar la independència en els pròxims anys, aquest lloc és Catalunya”.

L'únic que sembla haver-ho copsat de debò és l'expresident de Cantàbria, en Miguel Ángel Revilla, que va dir fa poc a La Sexta: “Això de Catalunya no s'arregla”, en un to que recorda el dels nens en el moment que descobreixen, estupefactes, algun aspecte revelador del món dels adults. Mentrestant, els de Madrid continuen llançant decrets llei estatals a Catalunya com si fos una regió qualsevol, exactament igual a les altres setze que fa tres setmanes no van penjar una cadena humana proindependència de 1.600.000 persones al llarg de 400 quilòmetres. Un símptoma més petit d'aquesta mena d'ofuscació centralista: els responsables del web de RENFE acaben de tornar a bilingüitzar els topònims catalans (Lleida/Lérida, Figueres/Figueras...). Com si ens volguessin fer pam i pipa. A nosaltres, els adults.