L'adéu o la partida
De què depèn l'èxit del procés sobiranista que s'ha obert en els últims temps a Catalunya? De la qualitat i de l'encert de la possible resposta a aquesta pregunta se'n deriva ara mateix més del que voldríem admetre. Per alguns, el pes decisiu el té la història. El passat de Catalunya com a comunitat cultural diferenciada, amb llengua i institucions polítiques pròpies, hauria de ser el factor clau: apel·lant a la història ens en sortirem, perquè aquesta tindria un sentit i apuntaria en una direcció inequívoca; es farà el que calgui per fer perdurar el llegat polític i cultural, sent l'estat propi el més sensat i segur a dia d'avui. Si d'altres opcions fossin raonables –els federalismes, les reformes moderades dins l'ordenament espanyol, etcètera– també podria apostar-se per elles, encara que el problema a dia d'avui és que només el procés sobiranista sembla factible, perquè totes les altres opcions depenen de malabarismes polítics en clau espanyola –a Madrid hi haurà sempre els conservadors o els socialistes, aquests últims cada dia més condicionats–. Cap de les altres diverses alternatives que es poden plantejar semblen realment capaces de satisfer les aspiracions catalanes.
Depèn de les ofertes espanyoles, doncs, el procés cap a la sobirania plena? En un futur proper és imaginable tot, però sembla fora de tota opció que els amos de l'ordenament constitucional ofereixin res més enllà de la Carta Magna, severament vigilada per un Tribunal Constitucional al servei de l'espanyolisme o, directament, del partit conservador. Sense el PP aquesta reforma constitucional hipotètica és impossible, i el PSOE s'ha mofat dels temptejos federalistes que se li han adreçat: la seva iniciativa cap a una nova Constitució és buida sense el suport de la dreta. Sembla que l'opció reformista queda, doncs, molt malmesa, sobretot tenint en compte la història recent, les escapçades a l'Estatut, per exemple, aquell últim intent d'estirar el braç català més enllà de la curta màniga de l'espanyolisme.
Depèn, doncs, de la llei? Tanmateix, la llei, ara mateix, és ben clara: la secessió és impossible. Es poden esgotar totes les opcions per intentar fer una consulta legítima, però al final la llei està al servei de l'amo: la llei pot permetre tant una sortida pactada de Catalunya com la suspensió de l'autonomia i l'empresonament de tots els representants públics que atemptin contra la unitat d'Espanya. La llei dirà el que vulgui que digui l'amo de la llei. Dir que depèn de la llei, doncs, equival a no dir gaire cosa. De llei en llei –i dissimulant, i passant molta pena– es va erigir tot l'ordenament constitucional vigent, contradient totes les lleis fonamentals del franquisme. Si el discurs del fetitxisme constitucional –el PP, Ciutadans, etcètera– que avui se'ns explica fos cert, els mateixos que el mantenen haurien d'admetre que la constitució vigent és la de la República del 1931, la qual, òbviament, les corts franquistes tiraren a l'abocador sense reformar-la pels procediments que ella mateixa establia. Tot s'assenta en el consens, no en una literalitat que, en si mateixa, és lletra morta.
I el consens sobre el qual s'erigeix la Constitució només és un mite, el mite d'una Transició exemplar i pacífica cap a la democràcia. Tot plegat va anar d'una altra manera, ho sabem ja tots: amb trampes i por, amb morts –700!– i mentides sobre el caràcter democràtic de la “ciutadania espanyola”. Potser és rellegint la història d'aquells anys de la fundació de l'Espanya democràtica com podem rescatar tot el que es va perdre en el foc. Només així s'entén que certs polítics conservadors s'estimin més gestionar l'independentisme quan aquest és violent que no quan és pacífic i democràtic i té un rol a les institucions. Es va consolidar una democràcia de segon o tercer nivell: la democràcia dels amos contra els que només poden obeir i mossegar-se la llengua.
Un altre criteri és el de les urnes: el sobiranisme guanyarà si així ho volen els votants, disposats a fer confiança a uns representants que no dubtin a tirar el procés cap endavant. La força de les urnes és importantíssima –central–, però per si sola només tindrà un recorregut limitat en les actuals circumstàncies. Actes com la Via Catalana, i totes les manifestacions gegantines dels últims anys, seran també fonamentals. S'estan creant símbols, nous marcs mentals, formes de fer pressió que són també pròpies de les democràcies vertaderament adultes i participatives. Democràcia és votar, però també incidir: ser capaç de fer-se present en la presa de decisions d'una o d'altra manera.
Cap d'aquests factors (història, legalitat, política de pactes, votació i participació ciutadanes) pot ser determinant considerat per si sol. Tanmateix, tots ells, degudament articulats –amb desajustaments puntuals inevitables–, són els que poden permetre que el procés sigui irreversible i que culmini amb èxit en un termini raonable. Un procés en sentit contrari –l'unionisme, per exemple, o el federalisme, es formuli aquest com es formuli– només pot aspirar a l'èxit si és capaç de posar en marxa una dinàmica que també invoqui la majoria d'aquests factors, i a dia d'avui és innegable que cap projecte polític pot respondre a l'aposta sobiranista amb un envit d'igual envergadura.
L'àrbitre d'aquest joc d'invocacions i legitimitats és Europa, la qual de moment deixa jugar, exhibint la legalitat –els tractats– com a fre a l'entrada d'un nou estat sorgit d'un altre estat membre. Però repetim-ho: la legalitat és només una peça més del joc: qui sigui capaç de mobilitzar-ne més guanyarà la partida.
