El mal extrem i banal

Com a conseqüència del recent film de Margarethe von Trotta sobre Hannah Arendt, ha tornat a sorgir el debat sobre la possibilitat que criminals que han portat a la mort innocents, en ocasions milions, no siguin dimonis carregats d'odi, sinó persones ordenades i disciplinades que han fet amb pulcritud i eficàcia administrativa el que era la “seva obligació reglamentària”, obviant pensar en les conseqüències dels seus actes. Arendt, una filòsofa d'origen jueu, és enviada a cobrir la informació del judici que es fa a Israel el 1961 a Eichman, criminal nazi segrestat pels serveis secrets israelians a l'Amèrica del Sud. El judici té impacte internacional. El govern alemany actua perquè l'estreta relació a la SS, on coincideixen Eichman i Hans Golbke, cap de gabinet del canceller Adenauer, no surti a la llum. Molts funcionaris dels governs alemanys de la postguerra ho eren a l'època nazi... Eichman va ser el secretari de la reunió de Wannsee el 1942, en la qual el govern del Reich decideix posar en marxa la “solució final”, és a dir, l'extermini de tots els jueus d'Alemanya i dels territoris ocupats; en definitiva, més de la meitat d'Europa. És ell un dels principals organitzadors d'una operació complexa per la logística, el cost i la necessitat de discreció. No s'havia d'inquietar el poble alemany amb una operació que s'havia de dur a terme sense la seva aprovació explícita. L'eliminació dels jueus “era una acció que beneficiava a tots”,  perquè els jueus “eren una raça que era un mal per a la humanitat i, com a tal, havia de ser exterminada...”.

És difícil entendre que persones aparentment normals –segons Arendt, terriblement i temiblement normals– puguin arribar a matar milions de persones innocents de manera sistemàtica. Quina és la raó que justifica aquest comportament inhumà i antihumà? Va passar en el règim nazi i en el comunista amb Stalin. En l'un, per raons de raça, i en l'altre, d'ideologia. Es podria argumentar que la por per la pròpia integritat física els va fer actuar de la manera en què ho van fer, però l'argument és inconsistent; sovint la seva dedicació i esforç en l'eliminació de jueus o presoners polítics “enemics del poble” anava més enllà del que es podria considerar “obligació reglamentària”. Eren eficients i disciplinats funcionaris fins a l'extrem. És incomprensible que fessin el que van fer en algunes circumstàncies concretes, especialment a partir del 1944 en el cas dels nazis, quan era evident que la guerra estava perduda i les conseqüències de les seves accions podien tenir efectes negatius per a ells mateixos una vegada la guerra acabada i Alemanya derrotada i envaïda. La teoria d'Arendt és que persones normals sota una determinada disciplina poden arribar a les més grans perversitats amb la fredor amb què es gestiona un procés industrial. Es fa el que es fa sense valorar-ne les conseqüències, complint el reglament amb mètode i pulcritud. És probable que, en determinades circumstàncies, la crueltat, fonamentada en l'odi als jueus, pogués ser una explicació al comportament criminal perquè representava una revenja alimentada per la propaganda del règim, però en la majoria dels casos, l'única raó era la lleialtat a un sistema que convertia en traïdor aquell que es revoltava. Les conseqüències eren un “simple resultat”. Com era esperable, aquesta opinió d'Arendt va ser durament criticada per la majoria de les organitzacions jueves tant d'Amèrica com d'Europa, segons les quals Eichman era la personificació mateixa del mal.

No es pot viure, pensar i actuar volent desconèixer la realitat mediata i les conseqüències de les pròpies accions. L'obligació generada per l'ordre rebuda, el seguiment del reglament, sempre ha de tenir un límit que permeti, en funció de les conseqüències d'aquesta ordre, rebutjar-la. Sovint, però, l'entorn, la disciplina i el costum condicionen la manera d'actuar. És així com s'explica la banalitat del mal, que es fa de la manera més absoluta per inèrcia administrativa. Les conseqüències són terribles i les raons, fútils, hi ha una absoluta desproporció entre les unes i les altres. Amb això així, és lògic pensar que no es necessita un exèrcit de malvats per exterminar milions d'éssers humans, sinó un de persones disciplinades ordenades, pulcres i diligents, de funcionaris que fan el que els diuen. Hi va haver desenes de milers d'individus que van col·laborar en el genocidi sense alterar les seves vides i amb la fredor de qui tracta amb objectes en lloc d'éssers humans. Aquest fet valida la tesi d'Arendt i justifica el gran nombre de funcionaris que van col·laborar en el genocidi i que, per tant, van fer possible que tingués una dimensió immensa. El nazisme va treure a les persones la capacitat de pensar, no només als botxins, també a les víctimes. És això el que va convertir en col·laboradors necessaris persones provinents de les comunitats jueves que estaven sent aniquilades. La qüestió no té lògica, però és un fet real que justifica la dimensió del genocidi.

Durant la guerra, la mentida més eficaç dels nazis per a la ciutadania va ser l'eslògan Der Shicksalskampf des Deutschen Volkes (‘La batalla és el destí del poble alemany'), inventat per Hitler o Goebbels, que va facilitar l'autoengany en tres àrees. Primer, es va dir que la guerra no era una guerra; segon, havia estat originada pel destí i no per Alemanya, i tercer, era una qüestió de vida o mort per als alemanys, és a dir, o s'aniquilava els enemics o s'era aniquilat. Aquest entorn de distorsió absoluta de la realitat va portar persones com Eichman a cometre crims contra la humanitat des de la més absoluta banalitat. El personatge era insignificant en les seves actuacions personals, però reglamentista i disciplinat fins a l'extrem en l'àmbit “professional”, complint amb la seva “obligació” amb l'Estat per una lleialtat que no era capaç de qüestionar perquè ho era tot per a ell.

Arendt va dir que el mal és radical i banal; no és cert, és extrem i banal, no pot ser radical perquè això suposaria portar el pensament a l'extrem i, en aquest cas, no hi havia pensament. Va desaparèixer en aquells criminals la capacitat més important de l'home: pensar, és a dir, dialogar amb un mateix. La conseqüència és clara; no és legítim valorar la lleialtat i disciplina com un bé absolut, no ho és tampoc posar el bé de l'Estat per sobre del de la ciutadania, no pot ser mai la llei i l'ordre un bé absolut si no es contraposa a la justícia... El perill i el risc d'una llei o un reglament injust és que sempre hi haurà funcionaris decidits a fer-los complir. És per això que sempre per sobre de les lleis hi ha d'haver l'home.