Canviar cromos
No podem seguir així. I em refereixo a la cultura econòmica que domina el panorama mundial i que ha portat la crisi econòmica. I dintre d'aquesta revisió, que accepten molts economistes –que sancionen la cobdícia– i el mateix papa Francesc en termes encara més durs, hi ha la revisió de l'empresa privada, que és la principal proveïdora d'ocupació i de benestar.
S'ha escrit molt sobre les empreses. Jo mateix he dedicat milers de pàgines als empresaris catalans que he conegut o sobre els quals he investigat. Tothom està d'acord que les empreses tenen tres protagonistes: aquells que aporten els recursos o propietaris, els gestors o directius i el personal que hi treballa. En el que hi ha diferències d'opinió és sobre el paper d'aquells tres, i el d'un quart actor, que per mi també compta, que és la comunitat o comunitats en què es mouen aquelles empreses.
Hi va haver un temps, a Catalunya i al Japó, per exemple, en què les empreses eren familiars i paternalistes. Quan un treballador entrava en una, acostumava a ser per sempre, mentre preparava el fill perquè els substituís. Era el cas de moltes colònies tèxtils del Llobregat o del Ter, i de les grans empreses japoneses de després de la Segona Guerra Mundial. Recordo el cas d'un treballador de la Toyota que va canviar el dia del seu casament, per no crear un problema a la gerència. Tot això és història: els japonesos i els catalans consideren que no existeix cap compromís de fidelitat a l'empresari, i aquest no es mou per consideracions personals sinó pel compte de resultats.
El canvi té la seva lògica, ja que no existeix el casament indissoluble entre empresari i treballador i, el primer, no sempre pot assegurar la feina si el negoci va malament. Però els darrers anys hem vist com el protagonisme dels financers –propietaris o bancs– s'augmentava en detriment dels gestors i dels treballadors. I amb un desconeixement profund de la comunitat en què es treballa, amb les excepcions recomanades pel departament de màrqueting. Posem-ne un cas concret: el de Panrico, l'empresa dels Donuts. La primera etapa va ser estrictament familiar, en mans de la família Costafreda. El 1961, Andreu Costafreda devia conèixer pel nom tots els obrers de la fàbrica. L'expansió va requerir més capital, que vol dir més socis.
Aquests eren ja més llunyans, nomenaven executius i resolien l'estratègia de l'empresa sobre els balanços i el compte de resultats. El 2005 hi va entrar un fons d'inversió, Apax Partners. Abans, aquests fons tenien el sa costum de prendre una posició minoritària en el capital i donar suport al soci majoritari, però ara ja prenen el control absolut, si els vaga. Com que els resultats de Panrico no eren bons, Apax va cedir el capital als bancs creditors i aquests a un altre fons d'inversió que es diu Oaktree, que no deu ni saber on és Santa Perpètua de Mogoda, on hi ha la principal planta de producció. Les empreses s'han convertit en cromos, que es canvien per altres que no tens, com els directius, i els treballadors només tenen dret de vaga. Hem de buscar un altre model.
