Rescat de Salvador Tarragó
Alguns dels molts amics, alumnes i col·laboradors del professor, arquitecte, historiador, promotor de grans exposicions i actiu sempre en la defensa del patrimoni cultural i natural català, espanyol i europeu, Salvador Tarragó i Cid (Tortosa, 1941), han promogut l'edició d'una Miscel·lània dedicada a honorar la figura i el treball d'aquest gran manobre de la cultura, volum col·lectiu de cinc-centes pàgines, a càrrec de les Edicions de la Universitat Politècnica de Catalunya, coordinat per Joan Tort, Montserrat Julià i Josep Sánchez Cervelló, i imprès a Gràfiques del Matarranya, de Calaceit, a la Franja de Ponent. És una gran notícia, sens dubte. Els qui coneixem de fa anys Tarragó, sabíem que una hora o altra (passat ja el cap dels setanta, que va complir el febrer de 2011) calia recopilar en un sol totxo bibliogràfic la quantitat i qualitat ingent de les coses que ha arribat a fer aquest home. Com ell mateix em deia, amb el seu català tortosí tan ric: “És el meu testament en un quilo i mig de paper.”
Moltes coses queden clares, de les aportacions escrites en aquesta Miscel·lània, sobre la seva vida, obra i personalitat. En primer lloc, que és un xiquet de l'Ebre, la seva terra artesana, hortolana, fluvial i muntanyenca nutrícia; que als setze anys, en 1957, es va desplaçar a Barcelona per estudiar-hi arquitectura (justament l'any que començava el mandat municipal de l'alcalde Porcioles); que el 1961, en plena efervescència esquerrana, naturalment antifranquista i inevitablement marxista, viatjava a Cuba per veure com es feia tot allò que havien fet; que el 1964 rescatava (salvat inicialment per Joan Prats, el desembre de 1939), protegia i estudiava el patrimoni dels seus antecessors republicans, els arquitectes del Gatcpac (Sert, Torres Clavé, Bonet Castellana, etc); que el 1966, ja acabada la carrera i començada la seva docència com a professor d'història de l'arquitectura (fins al 1972), va ser un dels molts que van participar en la cèlebre Caputxinada, amb el Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona; que el 1968, des de Melilla, on havia estat castigat militarment per haver participat en les protestes estudiantils, va escriure el seu meditat pròleg al llibre La arquitectura de la ciudad, d'Aldo Rossi, a qui considera un dels seus mestres; que de 1970 a 1975, essent director de l'Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes, promou les revistes Cuadernos de Arquitectura y Urbanismo (CAU) i 2C Construcción de la Ciudad (22 números, fins a 1985), on desplega tot el seu saber sobre Cerdà, Gaudí, Le Corbusier, Torres Clavé, etc; que de 1976 a 1977, des de Galícia (Santiago), col·labora en la posada en marxa del seu Col·legi d'Arquitectes, en el salvament del ric patrimoni monumental i és un dels capdavanters en el combat popular contra l'autopista de l'Atlàntic (qualificada, en el film que va realitzar amb Llorenç Soler, com unha navallada a nosa terra); i, en fi, que de 1978 fins a la seva jubilació, el 2010, és professor d'història de l'enginyeria civil a l'Escola d'Enginyers de Camins, Canals i Ports (UPC), on crea, també, el corresponent Arxiu Històric.
Entremig, en una intensitat abassegadora, muntatge de grans exposicions (Cerdà, Gaudí, etc.), congressos catalans, espanyols, europeus i llatinoamericans sobre protecció de patrimoni construït, seminaris i màsters sobre restauració de monuments a la UPC, confecció de catàlegs, vídeos, articles i llibres, com els que va dedicar a la Barcelona de Porcioles (que quan veia el nom de Tarragó se li entravessava l'esmorzar), campanyes ciutadanes per mantenir la supervivència de l'arquitectura històrica (nuclis medievals, el Born, el pont de Molins de Rei, la casa de Duran i Sanpere, a Cervera, el castell de Sant Ferran, a Figueres, el monestir de Poblet, la cripta Güell, la presó Model, etc.), activitats que incrementà el 1990, a Tortosa, fent possible el museu i el grup Amics de l'Ebre, i el 1997 amb la creació de l'entitat SOS Monuments.
De tot això parla aquesta Miscel·lània, que inclou textos i dibuixos seus, entrevistes amb ell, fotografies de moments especials, una relació completa de tota la seva obra i aportacions d'experts d'aquí i d'arreu, tots els quals destaquen la seva saviesa tècnica, la seva humana senzillesa, generositat i tenacitat. Tarragó va sortir de la seva Tortosa, on va aprendre aquests valors, i no solament no els ha deixat en la voràgine de la gran ciutat, sinó que els ha mantingut i incrementat. Davant de la barbàrie arquitectònica i urbanística, que coneix com ningú, un marge de pedra seca, per exemple. I davant del marxisme mitificat dels seus ardors juvenils, una figura que sembla que no hi és, com la de Jesús. Amb aquests antecedents estava cantat que aquest xicot –que conserva als seus gairebé 73 anys tot l'aire adolescent– no hi tenia res a fer amb la tropa arquitectònica de la gauche divine. Potser per això molts dels seus conciutadans no el coneixen com es mereix.
