Protestant

Hi ha qui no veu en aquest papa Francesc sinó la confirmació d'una regla imprescindible per al funcionament de qualsevol societat dogmàtica. Aquests analistes plantegen la reflexió sobre la irrupció del nou sant pare a partir d'un fragment de l'Evangeli en el qual Jesús perdona una dona acusada pels ortodoxos jueus i li diu: “Vés i no tornis a pecar.” I afirmen que el perdó implica necessàriament l'obediència a una norma, l'establiment d'uns requisits que cal complir. Et perdonen perquè et continuïs ajustant al manament. Justament el contrari del que pensàvem que era un gest revolucionari de Jesús enfront dels mestres de la llei: no perdona perquè hi estigui en contra sinó perquè proposa una altra llei, diferent de l'establerta però amb la mateixa càrrega coercitiva que el perdó no solament no debilita sinó que confirma. És una possibilitat, és clar. I s'ha d'emmarcar en una obvietat que oblidem massa sovint. Aquest senyor, el cardenal Bergoglio, és el màxim representant d'una institució que és, en essència, conservadora. Així de clar. No entrem ara en debats sobre el paper incisiu que l'Església du a terme en determinats països ni les seves lluites contrastades contra règims dictatorials. A l'altre plat de la balança, hi podríem col·locar moltes connivències i moltes benediccions al poder establert. Per no parlar, és clar, de la posició ideològicament retrògrada en aspectes de la realitat que el món d'avui considera com a signes normals de convivència i respecte. En conjunt, l'estructura és clar que és dogmàtica. En això tenen raó aquests analistes. I és precisament aquí on les paraules de Francesc, a La Civiltà Cattolica i en la conversa amb Scalfari a La Repubblica, adquireixen un significat que va molt més enllà dels gestos. Parlen d'una voluntat decidida d'entendre la religió d'una altra manera, més com a consol benefactor generat per la misericòrdia que no pas com a cotilla espiritual. És la consciència individual que marca un camí. L'Església s'adapta als temps perquè el missatge clau no és la por sinó l'esperança. Aquest papa jesuïta no és un asceta que es refugia en l'atemporalitat: és un reformador, quasi un protestant.