La dignitat

Ignoro si és possible allunyar-se d'una visió de la dignitat humana com a principi exclusivament jusnaturalista; ho dic amb tota la bona voluntat a fi d'esquivar qualsevol malentès al respecte. De fet, ningú pot afirmar que “la qualitat de digne” sorgeixi d'una naturalesa humana d'índole més que dubtosa. I tampoc que la dignitat sigui un atribut privatiu de la nostra espècie; no hi ha món sense tenir consciència de pertànyer a un tot i, en realitat, no hi ha dignitat possible en absència d'una visió concatenada de les coses. Etimològicament el verb decet –d'on prové dignitat– acaba derivant en dos substantius: decus i decor; ambdós relacionats amb el concepte de bellesa dual: de l'ànima –decus– i del cos –decor. Cal tenir en compte que decet fa referència a allò que convé. Així doncs, la idea de dignitat, tot i ser un contenidor difícil d'omplir, al meu entendre s'articula al voltant de la seva innegable categoria ètica i estètica. “És fonamental –escrigué Karl Jaspers– que cada home davant el seu destí prengui les seves decisions.” I tanmateix, costa d'escatir quin és el destí de l'home i, per tant, dilucidar quines són les decisions correctes. Com a individu puc entreveure el meu horitzó. Ara bé, els signes dels temps han consolidat una època d'alienació en què la humanitat sembla allunyar-se d'un dels puntals de la dignitat humana: la necessitat de mantenir entre els seus membres un vincle col·lectiu com a antídot a l'atomització social generalitzada; cosa que em fa tornar a Jaspers. Al fet que l'home no arriba a l'home si no és a través de l'home. És a dir, en plena era tecnològica –trista paradoxa– la incomunicació fa impossible dignificar la vida humana a tots nivells i, en conseqüència, el projecte de la Il·lustració s'esfondra.

Si la vida és un valor, sense dignitat la vida perd la seva dimensió ètica. Parlo del tracte. De la consideració envers a tots els éssers. De les causes i les condicions de l'existència humana. Car si l'existència és la possibilitat de ser, la humanitat de l'ésser no pot expressar-se en plenitud si no es du a terme una estricta política d'igualtat de drets; no debades, els diferents ordenaments jurídics europeus estipulen la qualitat de digne com a dret fonamental –Alemanya– o en concreten fórmules com el dret a l'habitatge digne o a una mort digna. Malauradament, la violació d'aquest principi està a l'ordre del dia i marca la distància existent entre la idea i el cinisme d'un poder cada cop més estrany al ciutadà.

L'abisme entre els extrems s'eixampla més cada vegada. Pitjor encara, però, és l'obsessió per tornar a un sistema productiu que redueix la vida a mera anècdota. Cap lectura crítica, cap reconsideració de fons per part de les institucions responsables de gestionar els afers públics. Perquè tal volta caldria preguntar-se sobre la vigència d'un model la finalitat del qual és continuar fabricant defectuosament a fi de mantenir un estat crònic de necessitat on “en interès de la immortalitat de la producció” la qualitat del producte no té cap importància. El binomi usar-i-llençar converteix el planeta en un abocador, tot reduint el nostre paper al de consumidor de béns. “Cap classe de vida humana, ni tan sols la de l'ermità en la naturalesa més abrupta, resulta possible sense un món que directament o indirectament testifica la presència d'altres éssers humans”, deixà escrit Hannah Arendt a La condició humana. No debades he citat Jaspers. I és que no existeix la dignitat sense autonomia personal, això és cert. Però, fonamentalment, perquè no hi ha futur en una societat alienada.