Els professors d'història
Costa molt explicar d'una manera entenedora que l' estructura política de la Corona d'Aragó –com moltes a Europa– era, amb paraules modernes, de confederació de països –estats en paraules actuals–?
Fa basarda llegir com alguns d'ells –massa– expliquen la Història dels antics regnes, comtats, i ciutats que ara conviuen dins l'Estat espanyol, altrament dit, regne d'Espanya. Per això l'article del professor meritíssim José Álvarez Junco, de la Complutense, Historia de dos ciudades, publicat fa poc a El País prometia molt, sobretot quan t'adonaves de seguida de la identitat de les dues ciutats, Madrid i Barcelona. La tesi era realment interessant: el nacionalisme hauria nascut en l'oposició de les dues ciutats.
De passada, l'article feia un cop d'ull, ràpid, al que han estat Madrid i Barcelona durant el temps. Parlaré només d'aquest aspecte, perquè goso dir que va ser aquí on l'historiador es va ficar en un embardissat: perquè, com poden Madrid i Barcelona sostenir cap comparació abans del segle XVI?
Abans, durant els 1000-1100-1200-1300-1400-1500, la comparació hauria caigut en un absurd. A Madrid, en aquells segles no hi havia cap ciutat. En paraules de l'autor, després que Felip II hi va traslladar la cort –1561–, “Madrid era solo la corte y estaba situada en medio de un páramo, atractivo para los reyes porque había a su alrededor buenos terrenos de caza”.
Obligat a contraposar volgudament la història de Madrid i Barcelona, Álvarez Junco fa un salt per damunt de la brillant història singular de la capital catalana viva i organitzada ja al bell mig del 1000, i convertida en model de les ciutats del feudalisme, emprenedora de l'expansió per la Mediterrània, que la convertia en cap d'un imperi comercial.
És quan se situa al 1700-1800, que troba veritables elements de contraposició de Madrid-Barcelona: “(...) Madrid seguía siendo sobre todo corte, de la que emanaban órdenes principalmente militares, y apenas había crecido como centro productivo.” I segueix dient: “En cambio, una primera industrialización textil se había producido ya en el XVIII, en torno a Barcelona, que había sido sede de las instituciones representativas oligárquicas del Principado de Cataluña (Corts, Generalitat) por lo que albergaba una añoranza por su autogobierno perdido en 1714 (que nunca fue independencia en el sentido actual del término, pues dependía de la Corona de Aragón). Era lógico que a la larga se desarrollara la rivalidad entre esta ciudad y Madrid”. Ja ha arribat al moll de l'os!: “Nunca fue independencia (…) pues dependía de la Corona de Aragón.”
Apreciant com cal la conclusió de l'article, voldria expressar la meva perplexitat davant l'embull que existeix en l'explicació de “què és Catalunya? Què és i era Barcelona?”
Costa tant seguir els guions dels estudiosos especialistes de la història de Catalunya? Dir que la Corona d'Aragó neix de la unió del regne d'Aragó amb Catalunya –per cert, ja existia amb aquest nom–. Que els dos països es respecten les lleis: furs a Aragó i constitucions a Catalunya? Que quan al segle XIII hi ha l'expedició militar i colonial a les Illes i a València, el regne de València és fornida dels seus furs? Que cadascun d'aquests països de la Corona d'Aragó té les seves corts, i que de tant en tant tenen junts corts generals?
Costa molt explicar d'una manera entenedora que l'estructura política de la Corona d'Aragó –com moltes a Europa– era, amb paraules modernes, de confederació de països –estats en paraules actuals–? Això que tants historiadors catalans han evidenciat recorrent els textos de l'Arxiu de la Corona d'Aragó de Barcelona.
Senzillament, només s'han de llegir els professors d'història política, lingüística i literària que afortunadament vaig tenir a l'Autònoma, Miquel Barceló, Quim Nadal, Joan Reglà, Modest Prats, Joaquim Molas. Persones que ens van apropar Pierre Bonnassie, Jacques Debuy, Josep Fontana, els Sobrequés. Que ens van fornir d'eines per a trobar Garcia-Espuche, Martí Aurell, l'esmentat Enrique Ruiz-Domènech, Antoni Simon, etc.
Sé que el Dr. José Álvarez Junco és una eminència i m'enganxaria els dits si jo em fiqués en terrenys d'història dels regnes peninsulars i de l'anomenada història d'Espanya. Em quedo amb l'ensenyament dels meus mestres. Els llegim? Som-hi?
