Adaptació a la brutalitat

Fa pocs dies, durant una trobada amb joves professionals de la comunicació, va sortir el tema de la teleporqueria. Tot venia arran de l'entrevista pagada que un canal va fer a la mare d'un presumpte assassí, i la polseguera que va aixecar a les xarxes. Tant va ser l'enrenou que els anunciants varen decidir retirar-se massivament del programa, que ja no s'emet. Hi havia opinions per a tots els gustos: des dels que opinaven que els mitjans tenen una responsabilitat determinant a l'hora de triar què emeten i com ho fan fins als que creien que el comandament a distància és una eina pensada justament per discriminar la brossa de la informació.

És un debat recurrent des del cas de les nenes d'Alcàsser, d'infausta memòria. Des d'aleshores hi ha hagut moltes altres oportunitats de corregir el tret, però cada vegada han acabat igual, amb una tirallonga de laments contra l'impúdic exhibicionisme que traspuen algunes pantalles. El cas de la nena de Santiago de Compostel·la assassinada n'és l'últim exemple. Les opinions crítiques amb el tractament morbós d'alguns mitjans cohabiten amb pàgines farcides de detalls sobre la vida privada de la parella i la seva filla adoptada. Una llambregada a les audiències demostra que els debats entre suposats especialistes, criminòlegs, exjutges, policies jubilats i periodistes on a vegades s'apuntaven teories surrealistes i on s'opinava sense cap més base que la intuïció, segueixen despertant l'interès dels espectadors. Aquesta hipocresia és la gasolina que alimenta el negoci. Mentre hi hagi públic disposat a pagar, el circ actuarà, perquè les reflexions més assenyades s'estavellen una i altra vegada contra el mur del benefici. Per tant, menys cops al pit i més compromís. Perquè el creixement de l'embrutiment és inversament proporcional a les veus en contra, cada cop més afòniques, i a les protestes, cada dia més tímides. La capacitat d'adaptació humana a la brutalitat i a l'absència d'ètica sembla infinita.