Crisi i decreixement

Fins a l'esclat de la crisi financera i la concomitant econòmica, els preocupats per la preservació de l'ecosistema recomanaven economitzar en energia, en matèries primeres i elaborades, en productes superflus. És a dir, advocaven per un menor consum. Actualment, però, ningú no gosa exhortar a comprar poc. Amb la quantitat d'establiments que tanquen portes per manca de vendes, d'indústries petites o grans que pleguen, esmentar el propòsit voluntari de gastar menys equivaldria a invocar el dimoni.

Vet aquí la paradoxa entre l'assumpció que l'explotació terràqüia sense límits porta a l'hecatombe i la intenció de tornar a consumir en excés perquè l'economia rutlli, l'atur minvi i les botigues reobrin. On rau el desencaix? En la pròpia mentalitat generalitzada, en la idea que, per ser feliços, no podem renunciar al munt de béns materials a què ens han acostumat. Però, de fet, només hi ha un tipus de benestar al qual no hem de renunciar, el que ateny a la sanitat, l'educació i l'habitatge. Només aquí no caben abandons voluntaris.

El cert és que tot plegat fa palesa la malignitat del sistema que ens governa. Ni repartiment de les hores de treball perquè tothom tingui ocupació, ni crèdits assequibles als petits i mitjans empresaris. Un panorama d'atur i economia estancada per a la immensa majoria front a més acumulació i gaudi per als que disposen de la caixa forta.

La decreixença, beneficiosa per a la conservació del planeta es perverteix en evidenciar que els que tenen el poder econòmic no la practiquen. Quelcom il·lustrat per la creixent adquisició d'objectes de luxe, siguin cotxes, iots, avionetes. Els analistes creuen que, ara com ara, el decreixement establert com a ordre social aprofundiria en el que estem vivint: més desigualtats i més injustícia.

Desmoralitza, però es la constatació que sense modificar les relacions econòmiques vigents no existeix garantia ni per al medi ambient ni per a les necessitats bàsiques de tothom, amb crisi o sense crisi.