Referèndum

No cal llegir gaire els diaris per veure que l'objectiu del pont aeri és evitar la celebració del referèndum. El fet que Duran defensi la necessitat d'anar a votar i que a CDC ja estiguin pensant en unes eleccions plebiscitàries dóna una pista de la direcció que poden prendre les coses si l'independentisme es deixa enredar per les presses i les pors. El gran perill del procés que viu Catalunya és la temptació maquiavèl·lica que surt de la inseguretat i la manca de temperament. Maquiavel només serveix quan tens poder. Per això el govern faria bé d'oblidar-se de llistes conjuntes i d'eleccions plebiscitàries. Cal continuar posant la banya en el referèndum. Si hi ha d'haver un xoc de trens –o un pols d'infart– ha de ser a causa del referèndum, que afecta tots els catalans i que és el motiu que des de la consulta d'Arenys ha anat posant en evidència les bases de la relació entre Madrid i Barcelona. El referèndum tothom l'entén, aquí i a Europa, i més ara que els partidaris de la unitat d'Espanya demanen a la gent que surti de l'armari. El referèndum és la corda amb què la propaganda de l'Estat s'està escanyant ella mateixa. Pel bé de Catalunya i d'Espanya s'hauria de posar tot el talent polític a convocar un referèndum. A més s'hauria de fer sense demanar a ERC que, a canvi, entri al govern. Demanar a Junqueras que entri al govern a canvi de posar una data és una covardia, i com totes les covardies a la llarga serà un mal negoci. En l'única cosa que s'han de posar d'acord els partits catalans és en el dret a l'autodeterminació. Si el govern barreja naps amb cols oferirà a l'Estat una oportunitat magnífica per dividir el país en dos fronts polítics. ERC tot just s'està consolidant al capdavant de l'oposició. Si Junqueras entra al govern perdrà el control del partit que tant li ha costat cohesionar. En el seu lloc jo no sacrificaria la possibilitat de tenir una oposició i un govern nacionals per una data. Si al govern no hi ha prou voluntat per convocar un referèndum val més no forçar els esdeveniments. És una de les lliçons que ens hauria d'haver ensenyat la història. Sánchez-Camacho, amb la seva alegria de Marisol, i Rivera, amb les seves ulleres de sol tardofranquistes, tard o d'hora ens hi portaran. És qüestió de temps i de paciència.