La marca

El director de cinema Wim Wenders va anar a Fukushima mesos després de l'accident de la central nuclear, va passejar pels pobles propers i va fer fotografies. Quan va tornar a casa i va portar el rodet a revelar, va descobrir que la radioactivitat havia velat totes les fotos. Tot i que invisible, tot i que a nivells suposadament suportables per a la vida humana, la radioactivitat hi era i ho impregnava tot amb el seu missatge de mort. La radiació s'havia materialitzat a les fotografies amb la forma d'una marca contínua i sinuosa, com una serp espectral travessant els paisatges que encara es distingien sobre la pel·lícula cremada: una estació de trens solitària, un camí que s'endinsa en un bosc. Aquelles fotos estranyes es poden veure ara a Lleida, dins d'una mostra de fotografies del cineasta alemany organitzada per la Fundació Sorigué.

Les persones també tenim marques invisibles. Hi ha relacions i projectes vitals que inesperadament apareixen alterats, avortats, velats per la impecable química del nostre passat. Llavors anem al psicòleg i en el revelat descobrim les sinuoses marques radioactives de pares massa dominants o massa permissius, complexos mal superats, la por del buit, o aquella ruptura traumàtica que encara avui ens crema en silenci com els raigs gamma d'una central amb el reactor obert en canal.

I si ens passa a les persones, també passa a les societats i als estats sencers. Sobretot als que tenen històries traumàtiques mal superades. Trenta-i-tants anys de democràcia a Espanya no semblen suficients per extingir del tot la insidiosa radioactivitat del franquisme i la seva manera d'entendre el poder i l'Estat. Aquesta radioactivitat ha impedit un encaix acceptable dels catalans, i ara vol impedir-ne un desencaix serè. I la marca és ara la irrupció d'Aznar, autoproclamant-se com el darrer àtom lliure de l'espanyolitat, impregnant de radiació autoritària els últims ponts d'entesa on els darrers federalistes haurien volgut agafar-se.