Sempre serem canalla

Conten que el bisbe Torres i Bages, patriarca pontifical de la Renaixença, glorificat com a pare de l'Església però bastant del bon parpal, sortint d'una funció religiosa amb un novell predicador que entre ais i uis baixava als inferns infernalosos i s'enfilava a les glòries, sense dir res que valgués la pena. Aquell home, vull dir el bisbe, les va aguantar totes, però a la sortida no va poder més, va engegar-les pel dret: “Sempre serem canalla.”

Suposo que sabeu que per allà Madrid un senyor Rajoy, registrador de la propietat arribat a gran manaia del govern d'enllà. No sé si s'ho va pensar gaire, però per resumir els seus tractes amb la gent d'aquí les va engegar pel dret. “Yo no cambio cromos con los catalanes.”

Justament em parla d'un joc que conec de sobres i que no hi he jugat mai. No hauria canviat ni borratxo un retrat del Macià per un de l'Alcalá Zamora i això m'ha fet descobrir un racó amagat del qual no m'adonava que és que aquella gent emboirada de glòria madrilenya en el fons són canalla. Ep. Dic canalla a la catalana, Déu me'n reguard d'emprar aquesta paraula en el sentit castellà perquè em guardaré pla bé de ser ofensiu.

Vejam. No podem jugar-hi a pam i pet, però ells juguen “ancha es Castilla” sovint “envuelta en sus harapos” i nosaltres no tenim altra creguda glòria que el senyor Esteve que encara ha de néixer el qui li prengui el pèl.

Tampoc no podem jugar-hi a bèlit que és una reducció als carrers de Gràcia del beisbol americà.

Anant-hi rumiant i recordant els meus temps de galifardeu jugant a futbol als camps de can Comte, hem arribat al gloriós Barça. No l'entendran mai. Ara la televisió ens llepa i no es descuida de cantar les glòries del Barça allà dies i avui quan els catalans el nostre equip tornat internacional els va guanyar la copa del món. No es descuiden de dir que era un equip espanyol, el bonatxàs del Del Bosque que de futbol en sap un niu.

No sé què passarà, amb el seny de la nostra gent que ens governa amb una majoria silenciosa que està tipa de garrotades hem de començar per dir-nos que no ens entendran mai.