Manifest
Que Catalunya tingui sobirania no és el risc, sinó que anem enrere en termes de democràcia
“La societat catalana està patint una greu crisi econòmica que ja ha esdevingut una crisi social i política, que s'ha traduït en un augment de la pobresa i la desigualtat i en una minva en el principi d'igualtat d'oportunitats. Moltes persones avui estan patint i veient truncats els seus projectes vitals.” Començava així la Crida a la Catalunya federalista i d'esquerres de fa un any i que dificultosament intenta transitar entre el pre i protosobiranisme de l'ala federalista de tradició Catalana (Catalunya és un subjecte polític que decidirà si es vol federar o independitzar) i el jacobinisme antiautonòmic amb hegemonia postfranquista cedida gratuïtament pel PSOE, que en les seves dècades llargues de govern a l'Estat no ha predicat ni ha practicat res homologable al federalisme plurinacional. Em permeto, ara, la llicència de reproduir el seu manifest capgirant els protagonistes i alguns arguments. Veuran vostès amb quin resultat. La continuïtat del model unitarista d'Espanya, ni que sigui amb lifting federal, no és l'única sortida de futur. Qualsevol resistència a un procés democràtic de secessió en un context com l'actual posa en perill la cohesió social i no és el camí per millorar les condicions de vida dels catalans, ni des del punt de vista econòmic, ni social ni cultural.
Ara, molts proposen la federació com un camí “màgic” per sortir de les dificultats, deslliurant-nos dels riscos que, diuen, representa la independència. Un discurs on es barregen veritats a mitges i exageracions diverses, particularment pel que fa a les conseqüències apocalíptiques de la secessió, i on es minimitza el brutal impacte que sobre la classe obrera i els sectors en vies d'empobriment de les classes mitjanes tenen les relacions fiscals entre Catalunya i l'Estat, fins al punt que és habitual de callar o aplaudir les afirmacions populistes i agressives procedents de l'esquerra “federalista” espanyola: “Catalunya ens roba i és insolidària.” Paral·lelament, alguns sectors federalistes pretenen estendre la idea que la federació és possible després de dos-cents anys d'Estat liberal centralista, on els períodes plenament democràtics han acabat sempre amb restauracions a punta de pistola. El federalisme, atribuint a la dreta catalana el control del sobiranisme, s'autoerigeix en capdavanter de l'antiglobalització, sense avergonyir-se d'haver manat a Espanya (PSOE), des de la connivència amb els poders fàctics econòmics heretats del franquisme i ha promogut el capitalisme oligopolístic i parasitari de l'Estat en contra de l'economia productiva. Per aquests federalistes continuar en el marc espanyol serà la garantia per a l'Estat del benestar que neguen a un futur Estat català. Una Espanya amb un model productiu en mans de la casta extractiva de la qual forma part l'aristocràcia obrera que ha pujat per l'ascensor social del PSOE o de la burocràcia de l'Estat. L'èmfasi en les virtuts econòmiques de la dependència, que no se sostenen en una anàlisi rigorosa, no és altra cosa que una calculada estratègia per esquivar una realitat social rotunda des de fa moltes generacions: el fet que la major part de la ciutadania de Catalunya compartim catalanitat i espanyolitat en graus diversos, cada cop impedeix menys que el nostre projecte polític, el que veiem com a alliberador per democràtic i social, no sigui Espanya. Igual que els espanyols de les províncies d'Argentina o Cuba van decidir que els seus interessos econòmics i polítics no coincidien amb la comunitat lingüística i sentimental.
Avui el principal risc no és que Catalunya tingui sobirania sinó que l'enfortiment de l'Estat en mans de la casta extractiva i connectat amb els lobbies d'interessos que mouen massa sovint les macropolítiques europees, sense control parlamentari suficient, faci que anem enrere en termes de democratització. I que els ciutadans d'Europa, en mans d'estats jacobins i llunyans a la diversitat, perdin encara més sobirania, i per tant democràcia, davant els mercats i el capital. No la recuperarem si no ens esforcem per desconstruir els estats més artificials i oligàrquics, i reconstruir una Europa democràtica amb la suma d'estats que responguin a pobles lliures.