Qui m'estimi agafarà el tren

De bon matí, a casa, em van dir: “S'ha mort en Patrice Chéreau, de càncer de pulmó”, i el primer que em va venir al cap és Ceux qui m'aiment pendront le train, el títol d'una seva pel·lícula, de l'any 1998, en què un home mort posa en moviment diversos personatges (i així l'acció dramàtica) per assistir al seu enterrament a Llemotges, la ciutat on va néixer i on, marxant de París després de viure-hi bona part de la seva vida, torna per morir-hi. Mor de càncer, com el seu pare, que dirigia una fàbrica de sabates de la qual ell es va desentendre perquè volia convertir-se en artista. Els que l'estimen, certament, agafen el tren per enterrar aquest home que va ser pintor, com ho va ser el pare de Patrice Chéreau, i que, sobretot com a professor en una escola d'art, va exercir una poderosa fascinació seductora: tant en noies com en nois, però ell estimava els nois. Molt, com també es diu de qui va revolucionar la posada en escena de Wagner i va assumir, entre tantes altres coses, la direcció del Théâtre des Amandiers, a Nanterre, revelant-hi les obres de Bernard-Marie Koltés.

És clar que, a propòsit de Ceux qui m'aiment pendront le train, es va parlar de les traces autobiogràfiques que hi va imprimir Chéreau. No és per res que el nom del seu pare, Jean-Baptiste, fos el mateix que el del pintor que encarna de manera fantasmal Jean-Louis Trintignant, apareixent al seu taller, ressonant les notes que va deixar escrites. El mateix director, ho he llegit en un dossier de premsa que conservo de quan va presentar-se el film a Canes, va dir que s'hi trobava pertot: en la parella en crisi que encarnen Valeria Bruni-Tedeschi i Charles Berling, en el triangle de desig i de dolor que conformen Bruno Todeschini, Sylvain Jacques i Pascal Greggory. En la solitud final d'aquest últim, a qui vaig veure al Mercat de les Flors interpretant Hamlet en aquell cèlebre muntatge de Chéreau en què el fantasma del pare travessava l'escenari damunt d'un cavall blanc. Però, de fet, sempre es projectava en tot el que feia. Al web del Théâtre des Amandiers poden llegir-se aquestes declaracions de Patrice Chéreau, datades l'any 2009: “Jo no sé viure o fabricar un objecte, un espectacle, un film, que no sigui en primera persona. Sóc absolutament arreu, en tots els personatges i, en tot cas, aquells que no són jo són persones que he conegut. Ho duc tot cap a mi, i això és el que em dóna energia per treballar.”

I, en fi, després de venir-me el títol al cap i de recordar aquells que, perquè estimen el mort, agafen el tren a la pel·lícula, vaig pensar que Chéreau havia convocat en aquella aventura alguns dels “seus” actors, aquells que havia descobert, format o havia incorporat al seu món teatral: Valeria Bruni-Tedeschi, Domimique Blanc, Vincent Pérez, Pascal Greggory, Bruno Todeschini, Sylvain Jacques. Van agafar el tren (i això també és literal: la mitja hora inicial de la pel·lícula transcorre pràcticament en un vagó de tren) per acompanyar el “mestre”. I és possible imaginar que Chéreau, a la manera del pintor/professor del film respecte dels seus alumnes, va fascinar-los, com a d'altres, en l'exercici de la seducció. Bé ho diuen que els directors (també les directores?) i els actors/actrius fan el seu treball en un clima de seducció i fins d'enamorament que, a vegades, també pot mudar-se en odi i que sens dubte deu participar de la gelosia i del malentès. En tot cas, pel que es diu i pel que ell mateix deixa entreveure en aquest film, Chéreau va seduir els seus actors, va estimar-los. També van estimar-lo. No tots i sobretot no totes. Una nit a Girona, després que hi cantés, una actriu que va treballar amb Chéreau va dir-me que s'havia sentit menyspreada per aquell “misogin”. Però ella també sabia que era un seductor.

Fa quatre dies, més d'una setmana després de la mort, van celebrar-se els funerals de Patrice Chéreau a l'església de Saint-Sulpice de París abans que fos enterrat a Père-Lachaise. Ell va néixer a Lézigné, una petita població que no arriba als mil habitants a la regió del Maine-Loira, però no hi va tornar per morir-hi. Ho va fer a París, però potser algú també va haver d'agafar el tren per assistir al seu enterrament. A Saint-Sulpice, on la soprano Waltraud Meier va cantar peces de Wagner, hi eren Bruni-Tedeschi, Greggory, Vincent Pérez i Charles Berling, que van agafar el tren, entre altres actors que van treballar amb ell, com ara Isabelle Huppert, Jean-Hugues Anglade, Romain Duris i Clotilde Hesme. I, a més del president Hollande i de la ministra de Cultura Filipetti, suposo que d'altres que no consten a les cròniques. Abans d'escriure aquest article, he llegit aquesta observació de Chéreau en el dossier de premsa tan ben guardat de Ceux qui m'aiment prendront le train: “Els enterraments, cadascú ho ha pogut verificar algun dia, fan jorns terribles i magnífics a la vegada, jorns dolorosos que poden esdevenir brutalment joiosos, jorns de retrobades i de comunió entre persones vives, que senten un renovat desig de viure, empesos per la proximitat de la mort.” Potser va ser així al seu enterrament. En tot cas, ho he verificat algun dia, allò que va dir. I des que vaig veure el film he pensat que qui m'estimi agafarà el tren.