Empreses culturals

Aquest article voldria ser el meu homenatge a Max Cahner, mort aquesta setmana. Però una mica diferent dels altres que s'han escrit sobre ell. El vaig tractar molt com a fundador d'Edicions 62 i d'Enciclopèdia Catalana. Era la persona que he conegut que més bé coneixia els Països Catalans. Un dia el vaig posar a prova amb el nom de la casa pairal de la família, una casa de pagès de l'Alt Berguedà, i me'n va estar parlant deu minuts seguits. Era un home obsessionat per la cultura catalana, per aconseguir que aquesta ocupés un lloc en el món, i a ella hi va destinar tot el temps i tots els diners que li va deixar el seu pare, procedents d'una fàbrica de pintures i vernissos, primer a Sant Just Desvern i després a Sant Adrià del Besòs. El nom de la marca era Nerca, o sigui el seu nom en diferent ordre. Hi va destinar tots els diners que tenia i els va perdre, perquè Max Cahner no era un gestor.

Les empreses necessiten capacitat de gestió i capacitat intel·lectual. Els qui tenen capacitat de gestió són els que fan rutllar la màquina administrativa: els departaments de producció, distribució, màrqueting, atenció al client; porten la comptabilitat, preparen els pressupostos, etc. Com més responsabilitat tenen, la capacitat de gestió ha d'anar acompanyada per una capacitat de pensament, per una estratègia de vendes i per una identificació amb els objectius. En els òrgans d'administració de les empreses, la situació és a la inversa. Els consellers han de saber llegir un balanç i entendre un compte de resultats, però sobretot han de poder aportar idees sobre el futur de l'empresa, innovació, plans d'expansió, valoració de l'endeutament, etc.

Max Cahner era un intel·lectual, un home de cultura, que no mesurava els riscos financers d'un projecte. Tenia gent disposada a frenar-lo, però no els feia cas, amb les conseqüències previsibles. Una empresa cultural, com les que Cahner va capitanejar, exigia més pensament i més presència intel·lectual que no pas una botiga de vetes i fils o una empresa constructora. I en aquest sentit, Catalunya és contradictòria. Durant els darrers anys del franquisme, vam tenir més intel·lectuals que gestors, com Max Cahner, mentre que ara tenim més gestors que gent de pensament al capdavant de les empreses culturals. Els nostres directius tenen títols d'Esade, Iese o universitaris, han estat contractats per caçadors de talents –head hunters–, però en les actuals circumstàncies és molt més difícil trobar una persona com en Max, que et podia parlar tres hores seguides sobre Tirant lo Blanc, i recitar-ne trossos, que no pas un especialista a mesurar la productivitat dels treballadors. I no cal dir un especialista en rebaixa de costos per acomiadament de treballadors. I sense pensament, il·lusió i motivació, les empreses culturals poden acabar com les que tenen un mal gestor.

Catalunya necessita ara com mai empreses al servei de la cultura. Unes empreses que acompanyin les industrials i de serveis, que donin sentit i direcció a un poble que s'ha posat en moviment i al qual amenacen amb totes les penes de l'infern.