Ceràmiques de Masó

Ara que els amos de La Fontana d'Or han remodelat les instal·lacions per tal d'adaptar-les a les normes de seguretat i també al concepte que tenen del que ha de ser un centre d'art, s'ha produït el miracle que tothom pugui tornar a visualitzar les ceràmiques envernissades que Rafel Masó va dissenyar ara fa cent anys i que varen fabricar a la Bisbal els forns de La Gabarra, propietat dels senyors Joan Coromina, els seus fills Joan Baptista i Alfons i el mateix Masó.

L'any 1913, un grup de gironins erudits i inquiets per les noves tendències del noucentisme, llogaren un local al carrer Anselm Clavé de Girona i el remodelaren perquè fos un focus d'activitat artística en totes les seves manifestacions. Era un ampli espai central apte per encabir-hi públic amb un petit escenari preparat per a concerts; a les parets s'acumulaven obres de pintura i escultura. El batejaren amb un nom de ressonàncies clàssiques, Athenea, i començaren a celebrar-hi esdeveniments. La façana es va recobrir amb rajoles dissenyades per Masó, d'un groc rovellat, amb dibuixos que formaven un puzle gràfic. Els socis de la iniciativa eren persones conegudes i prestigioses. Però la il·lusió i l'entrega de Masó i dels altres promotors no van ser suficients perquè l'intent reeixís: l'any 1917 –només quatre anys més tard– varen haver d'abandonar el local per falta de pagament dels lloguers. Ves quin final més trist! El cert és que aquesta ciutat, petita i delicada, no els havia estalviat crítiques de ser elitistes i excloents i se'n varen sentir.

La façana va resistir el pas del temps i de la guerra. Com un record d'infantesa, evoquem quan ens aturàvem a contemplar amb admiració aquelles figures tan imaginatives, ignorants llavors de la seva historia i autoria. L'any 1965, col·locaren al damunt un pesat escut nacional franquista i el pal d'una bandera, convertint el lloc en escola normal de mestres. Deu anys mes tard, l'edifici fou enderrocat per encabir-hi una funerària (!). Algú es va preocupar que les rajoles no es perdessin i malgrat que moltes d'elles és segur que romanen amagades en domicilis particulars, un conjunt prou harmònic de les mateixes es va instal·lar a la paret més propera a la façana de La Fontana d'Or.

Però com que la felicitat mai és completa, més tard no se'ls va ocorre altra cosa als jerarques de la difunta Caixa de Girona que col·locar al davant una enorme caixa d'ascensor que impedia la vista. Quina falta de sentit comú! Sembla mentida com el seny es pot perdre en els detalls, malgrat els autoelogis d'Arcadi Calzada. Llavors, una colla vàrem posar el crit al cel. Inútilment, és clar. Però ara s'ha acabat imposant la lògica: l'ascensor ha estat canviat de lloc i les rajoles tomen a lluir amb tota la seva esplendor.

Una justa reparació!