Tot en un dia
El poble català ha estat un agent parc en manifestacions pròpies, ja que en el subconscient sempre ha viscut encaterinat amb una “altra”; sempre ha tingut present que havia d'estar disposat. A què? Doncs, com afirmava, a una altra manifestació, al capdavant de la cultura. No tenia importància que s'hagués configurat “la més important”; aquesta seria aquella que marcaria la línia divisòria.
Per això no trobo un diagnòstic acurat que em porti, per ordre d'importància, a les manifestacions que hem viscut com a poble. Em pregunto per quina raó han defallit o s'han desdibuixat; però el fet que no s'hagin registrat no vol dir res, a favor o en contra. Més aviat és un defalliment de circumstància; massa apressats a encabir tot allò que penja de la manifestació, com per centrar-se en el seu valor global. De fet, qualsevol manifestació era en suport al projecte de la Mancomunitat; no havia passat mai abans. La celeritat moguda en un temps quasi extraordinari, semblava un embruix.
Voldria aturar-me en una de tantes, concretament se celebrà un 23 d'octubre. La gent es concentrà a la plaça de Catalunya i pels seus entorns. El motiu: desfilar ordenadament per la Rambla i encaminar-se pel carrer Ferran fins a la plaça de Sant Jaume; davant de l'antiga Generalitat on estava reunida l'assemblea de delegats de les diputacions catalanes. La Veu, recordem que era el mirall dels ideals de la Lliga Regionalista.
Destacaria els grans titulars: “Catalunya per a la Mancomunitat” o “La Gran Assemblea Catalana”. Hi havia un article signat per l'anònim Excelsior, un altra que signava Josep Morató amb el títol El pols de Catalunya. Una prosa de Carner titulada Per la gran diada i Xènius, en el seu dietari, esmentava l'aire de festa nacional. El moment tenia l'encant de fer-ho tot, abastable i possible.
El director havia disposat de l'article de Maragall Les paraules vives del poeta mort amb el text Visca Espanya i de Prat havia fet lloc per disposar de: Creant una voluntat i que em permeto reproduir íntegrament: “Un poble que no sap que ho sigui, que té una llengua i una cultura, però que no se n'adona, és un poble a mitges. Un poble que es coneix a si mateix, que té consciència però passiva, és incomplet encara. Quan tenint aquesta unitat espiritual i sabent que la té, vol viure i actuar com a poble, solament llavors, és un poble. Així, per la formació, per la creixença, per l'enfortiment d'aquesta voluntat, va devenint poble, la Nació Catalana”. Aquest estar al centre, realment, a l'abast de tothom amb un article curt i cenyit com si res fos més necessari, era a la mà de tothom.
Desconec com en podem fer servir, d'aquests paquets d'informació, perquè ja no hi som, en aquell país, ni entre aquella gent que vivia amb un alè diferent al cor. Potser sí que sento una meridiana tristesa pels fets, potser. Però tinc la certesa que recollir paraules d'aquells temps em fa fort... no sé ben bé per què... ni tan sols si l'entorn és de frisança, o per una altra banda, aquesta vegada, no és un joc i saltaran espurnes, quan els déus adormits, altre cop es despertin i ens col·loquin al lloc adequat, per rebre. El què? No ho sé, però tinc la sensació que aquesta vegada i com la d'abans... anirà de debò.
