Carta oberta al conseller Castells

Honorable conseller i benvolgut i respectat company,

Sóc militant del PSC des de fa anys, gairebé des de la seva fundació, he tingut càrrecs públics i en tinc, encara, de representació en nom d'aquest partit, i he estat sempre decidit partidari de recuperar el grup parlamentari al Congrés dels Diputats. Així ho he afirmat en públic i en privat; per diverses raons, entre les quals, perquè entenc que som un partit sobirà que manté relacions federals (ai!) amb un altre partit, però això no ha de fagocitar ni la nostra personalitat ni la nostra sobirania política com a organització, perquè crec, a més, que la defensa de Catalunya, en el sentit dels partits d'obediència catalana, està òrfena de la veu del socialisme, per més que companys del PSC a Madrid ho fan bé, molt bé i amb esforç notable, però la visualització pública no és així, perquè, naturalment, el fet de tenir grup propi posaria en més bona posició el PSC a l'hora de debatre pressupostos i altres projectes que puguin afectar Catalunya. La realitat és que la tercera força política en nombre d'escons no té una veu diferenciada.

Llegeixo el diari Avui i veig que una vegada més les seves declaracions són prou interessants quan afirma que hem de tenir veu pròpia. D'acord, em complau que algú de la direcció del PSC digui això i ho digui ara.

Modestament, i en l'àmbit restringit de la meva agrupació, per descomptat sense cap mena de ressò mediàtic, i en algun article que he publicat, he defensat sempre en èpoques congressuals, o no, la necessitat que el PSC tingui grup propi al Congrés dels Diputats amb tots els ets i uts que això significa. De solucions al tema del reglament, segur que n'hi ha, i només cal una mica de voluntat política (si de veritat n'hi ha) per superar els possibles entrebancs que hi ha.

Curiosament, però, recordo que en els debats de les ponències del darrer congrés a la meva agrupació vaig presentar l'esmena sobre la necessitat de recuperar el grup parlamentari a Madrid. Algun altre company que pertany a la direcció nacional feia una transacció en el sentit de traslladar a la direcció del PSC la decisió que quan ho cregués oportú fes les gestions necessàries per tirar endavant el grup parlamentari. Era la posició formal, era la posició que calia defensar; treure, en definitiva, la decisió de les bases per- què la gestionés la direcció del PSC. A l'agrupació va guanyar la posició de portar-ho a debat al congrés, però la decisió va ser novament que la direcció ja faria el que convingués al seu entendre.

Ara algú de la direcció –aquest algú té pes i presència important en el si del partit i del govern català– fa pública la seva posició. Me n'alegro, ara potser començarem, els que ja fa anys que batallem per això, a veure la llum al final del túnel en aquest sentit. No crec que unes declaracions d'estiu, importants, tanmateix, puguin canviar la manera d'actuar en aquest tema en la direcció del PSC. Cal fer-ho amb més força i amb els recursos que els partits tenim per tirar endavant les voluntats i els objectius polítics: més enllà de la declaració que –en el fons són paraules– el que val són els fets.

I en aquest sentit, honorable conseller, benvolgut i respectat company, el que li demano (reclamo) és que en la propera o en la següent sessió ordinària del consell nacional faci una proposta de resolució en el sentit que el PSC recuperi el grup al Congrés dels Diputats o, si més no, que se'n faci una discussió oberta. Es tracta de recuperar la possibilitat que, més enllà del que digui la direcció, el conjunt del PSC pugui opinar. Tindrà, per descomptat, el meu suport actiu i decidit, i suposo i vull creure que el de molts més companys i companyes. En algun moment el tema s'ha de plantejar obertament; tampoc podem amagar el cap sota l'ala sempre. Potser és un tema que no va gaire més enllà del mateix partit, però crec també que té una dimensió social i política que supera el marc estrictament partidista.

Les declaracions del conseller obren una via d'una certa esperança per als que volem el grup. Estaria bé que no es perdessin, aquestes esperances, en el llimbs d'aquella ambigüitat recurrent de fer el debat quan convingui...