Els miracles lingüístics de Hollywood

Joan-Lluís Lluís / [email protected]

e totes les maneres d'aprendre llengües que es pot imaginar, en el món real o en qualsevol creació de ficció, crec haver-ne vist poques de més estrafolàries que la del film de John McTiernan El tretzè guerrer (The 13th Warrior, 1999) amb Antonio Banderas. A l'inici d'aquest film ambientat a l'edat mitjana coexisteixen membres de dos pobles prou diferents: víkings i àrabs. Els víkings parlen una llengua que en principi hauria de ser l'avantpassat de les llengües escandinaves actuals, és a dir el nòrdic. I els àrabs parlen... anglès (això s'anomena una convenció cinematogràfica). Així que víkings i àrabs no s'entendrien sense els talents d'intèrpret del personatge interpretat per Omar Sharif (per cert, petit joc de tardor: en quin film del 2008 Omar Sharif xampurreja català en versió original?). Omar Sharif té un paper breu en aquest film i aviat abandona el seu amic Antonio Banderas, guerrer àrab ple d'orgull i coratge, entre les mans dels víkings, que se l'enduen amb ell. Banderas, com a bon àrab medieval, és exclusivament anglòfon, i per això no parla ni entén el nòrdic. Però, astut com pocs, sap escoltar i tot escoltant, i sempre callant, va aprenent. La manera com el director del film exposa aquest aprenentatge és prou interessant: primer els víkings parlen nòrdic, i ningú no hi entén res. Unes escenes més tard, parlen nòrdic però empeltat d'alguna paraula anglesa (si la veieu en versió doblada, heu de substituir anglès per la llengua que hàgiu triat) i, encara una mica més tard, ja parlen tots anglès. O sigui que Antonio Banderas, de no entendre res, aconsegueix entendre-ho tot i parlar tan bé com ells sense mai haver obert la boca prèviament per iniciar algun procés d'aprenentatge. I així pot preparar un cop de teatre quan, tot d'una, s'adreça als víkings... en anglès, i ells l'entenen. De fet, no és que entenguin el seu anglès, que hauria de ser àrab, sinó que és Banderas que ara entén i parla el nòrdic, transformat però en anglès per fer que, al final (o més aviat a l'inici del film, per no avorrir gaire l'espectador amb sons inintel·ligibles), tots parlin la llengua de Hollywood. Si sembla confús, no crec que sigui culpa meva.

Aquesta manera d'aprendre una llengua desconeguda: escoltar sense obrir mai la boca fins a ser capaç de parlar correntment la nova llengua, és una poca-soltada digna de l'aprenentatge de l'escriptura pel nadó Tarzan perdut al mig de la jungla. Gràcies a un abecedari il·lustrat per a infants aprèn a llegir i a escriure l'anglès tot sol. És clar que el món del cinema és ple de llengües mal recreades (les llengües dels indis dels westerns dels anys cinquanta eren sovint una pura xerrameca reflex del racisme ordinari d'aquells anys...) o d'intents barroers de fer més fàcil l'existència dels ciutadans dels Estats Units (qualsevol aventurer americà de ficció troba sempre perfectes anglòfons arreu del món, siguin pagesos, policies o captaires). I és clar que les convencions no ajuden a donar més credibilitat a segons quins contextos: recordeu com els ximpanzés humanitzats d'El planeta dels simis parlen i escriuen el mateix anglès que parla i escriu Charlton Heston, vingut de molts segles enrere?

Al capdavall, doncs, trobo que no és gens estranya l'anècdota reportada per Paul Auster en el seu intercanvi de cartes amb J. M. Coetzee (Ara i aquí, edicions 62). Hi explica que un periodista dels Estats Units preguntava a gent del carrer si trobava normal que l'escola de la vila suprimís les hores de curs de llengües estrangeres, i que un ciutadà autosatisfet va respondre-li: “No hi tinc cap problema, en absolut. Si l'anglès ja li anava bé a Jesús, també em va bé a mi.”