40 anys després
Havíem anat junts a la presó, convocats per l'Assemblea de Catalunya, per defensar l'autodeterminació...
Aquell 28 d'octubre de 1973, Johan Cruyff jugava per primer cop amb el Barça, contra el Granada, en un partit que acabà quatre a zero. Jo tenia 21 anys, llavors, i d'això no en sabia res, ni m'interessava. Ara, francament, tampoc. Amb Jordi Carbonell i Teresa Comas vam anar a l'església de Maria Mitjancera, al carrer Entença. Per als de casa, érem a Montserrat, en una trobada de joves. La reunió de la permanent de l'Assemblea de Catalunya va començar amb normalitat, però cap a quarts d'onze del matí, els responsables de seguretat (M. Sellarès, P. Portabella) van decidir suspendre-la en detectar tot de furgons policials pels voltants del lloc on érem. Massa tard... Vam anar cap al terrat, però la policia ja en baixava i també hi arribava escales amunt. En tornar a la sala, tot de papers omplien el terra, si bé els més comprometedors (noms, adreces, telèfons) vam menjar-nos-els, un cop estripats de l'agenda els fulls amb dades. Les imatges de la bòfia entrant per la porta ens recordaven, pels procediments i l'estil, el cop d'estat de Pinochet, a Xile, un mes i mig abans. Feia només una setmana que s'havia mort Pau Casals, a l'exili, i semblava que tot el vent venia de cara.
Ens van emmanillar i vaig pujar al mateix furgó que Solé Barberà: “Cambrilenc, tu no saps res, no has vist res, no coneixes ningú. Pacem in terris i prou!” I així va ser. Tots vam declarar que commemoràvem el desè aniversari de l'encíclica Pacem in terris, tot i que, òbviament, la policia franquista no s'ho va creure. Ens van entaforar en unes cel·les atapeïdes de gent i alguns, com Jordi Carbonell, van ser torturats, ell pel fet de parlar només en català. Foscor, brutícia, por del desconegut, tot es barrejava. Sent vicepresident vaig tornar a la comissaria de Via Laietana i vaig demanar per veure de nou els calabossos, que no em va semblar que haguessin canviat gaire. Només hi he estat dos cops. El primer en vaig sortir emmanillat, amb 112 presos polítics més. El segon hi vaig fer l'entrada i la sortida amb cotxe oficial. Havien passat gairebé quatre dècades... Potser pot costar d'entendre, però vam viure l'anada a la presó com una mena d'alliberament, lluny de les arbitrarietats, els mètodes i els abusos de la brigada politicosocial de la policia.
A la Model, on sovintejava la cel·la on eren Carbonell, Guti i Solé Barberà, hi vaig aprendre moltes coses i en vaig descobrir d'altres. També anava, a cops, a la d'en Sellarès, que ja practicava la cultura de la transversalitat, i va ser amb ell i allà que, paradoxalment, vaig prendre consciència de la importància d'una policia democràtica en una societat respectuosa amb els drets humans. I catalana, clar. Crec recordar que a Ramon Espasa l'aniversari l'enxampà a la garjola i la família li entrà un pastís d'aniversari que duia licor... Va ser en Solé Barberà qui va fer-me adonar que, en una ampolla d'aigua entrada per la família, m'hi havien escrit “Sant Climent”. Allà vaig saber on m'havia tocat fer la mili. Compartíem cel·la –i vàter, xinxes i brutícia– Joan Subirats (Bandera Roja), Marcel Cirera (PSU) i jo (PSAN). La presó va ser un aprenentatge de moltes coses sobre la condició humana, però en la meva memòria senyoregen més els bons records, potser per aquella capacitat que té el temps de pintar de bells colors les hores passades. De llavors ençà sempre he sentit una connexió i una complicitat especials, per damunt de sigles i ideologies, amb els companys d'aquella caiguda i amb els lluitadors antifranquistes, en general. Aquest 11 de setembre, entre Alcanar i Vinaròs, a més de Lluís Llach, ens donàvem les mans Carles Santos, Pere Portabella i Teresa Comas, tots quatre dels 113. Havíem anat junts a la presó, convocats per l'Assemblea de Catalunya, per defensar l'autodeterminació. Ara érem a la carretera, seguint l'ANC, per defensar la independència. Hem hagut d'esperar 40 anys, però va valer la pena.
