Un parany efectiu
Ara mateix hi ha un debat de moda al nostre país que, de forma genèrica, es planteja així: “Vull que m'expliquin amb detall com seria una Catalunya independent perquè, segons com, no m'interessarà.” I, en primer lloc, sobta no sentir mai un debat simètric, que diria: “Vull que m'expliquin amb detall com seria una Espanya a la qual jo renunciés a ser independent perquè, segons com, no m'interessarà quedar-m'hi.” I aquest debat és en realitat un parany molt efectiu i llaminer perquè, a primer cop d'ull, qui no voldria que un país nou de trinca, posats a somniar, no fos idèntic, o molt proper, al seu país ideal?
Però és un debat estèril: fins i tot si definíssim amb suficient detall certes lleis, en l'actual context, no tindríem competències per aprovar-les i, si les aprovéssim, no les podríem implementar. Qualsevol redefinició efectiva de la nostra societat només pot tenir lloc en una Catalunya ja independent, un cop ja siguem a l'altra banda de la carena. També podem afirmar que sabem moltes coses, les més importants, sobre com seria una Catalunya independent. Ras i curt, seria molt semblant a una certa barreja de tots els països actuals de l'Europa occidental i, l'endemà mateix de la independència, seria una rèplica exacta d'Espanya, llevat de l'espoli, perquè no podem passar per un buit legal, i la legislació s'hauria de canviar de mica en mica.
Sabem doncs que seria un estat de dret, parlamentari i amb constitució, capaç després de dotar-se gradualment de la legislació que col·lectivament cregués que li és més escaient. Sabem del cert també que no serà a la carta per a tots i cadascun de nosaltres. Efectivament, quan a Catalunya desaparegui l'eix nacional del debat polític, perquè ja siguem un país normal, ens quedarà l'eix ideològic que es pot trobar a tots els països del nostre entorn, i que al nostre país ja té extrems ben diferenciats, que seguiran aquí en ser independents. És evident que és molt probable que hi hagi molts temes en què sigui difícil trobar punts d'entesa, posem, entre un votant d'Unió i un de la CUP. És palesament impossible que hi hagi un país que sigui ideal per a tots els seus habitants: és una utopia que no té, ni ha tingut mai, ningú i que, a pesar de la seva immensa màgia, la independència tampoc farà possible.
Clarament doncs aquest no és el tema a debatre, sinó: estarem millor si som independents? I aquí la resposta és aclaparadorament positiva. Hi ha rius de llibres i articles que elaboren muntanyes d'arguments identitaris i econòmics, que per a moltíssims són més que suficients. Però aquests no són ni de bon tros els únics, i hi ha diversos arguments addicionals en favor de la independència igualment poderosos, que per raons d'espai haurem d'analitzar en un proper article, i que només es materialitzen amb el mateix acte d'esdevenir independents.
En conclusió, aquest debat només té un resultat assegurat: el de generar defeccions entre aquells que puguin percebre que el futur país s'allunya del seu (irreal i irrealitzable) ideal, d'entre els que donen suport al procés independentista. I l'únic beneficiari d'aquest procés, òbviament, és l'Estat espanyol. I aquí cal prendre perspectiva i recordar tant que, en cas d'arribar a un referèndum, un resultat positiu no està ni de bon tros garantit, com que gegants de la talla de Francesc Macià varen abordar aquest mateix repte i no se'n varen sortir, per tal de copsar la magnitud de l'envit. Si ens n'hem de sortir aquest cop, no ens podem permetre el luxe de perdre a ningú, i encara menys per debats estèrils: hi hauran de ser tots al dia i l'hora indicats.
