Protocols: entre llengua i política
Dos actes protocol·laris han marcat l'escenari polític de la segona quinzena d'octubre. En el primer, el 16 d'octubre, Mas planta Sáenz de Santamaría per una qüestió de protocol, ja que es nega a acceptar que la vicepresidenta clausuri un acte d'entrega de premis de la patronal Foment del Treball. L'excusa perfecta del govern espanyol: que Mariano Rajoy era de viatge a Panamà i, per tant, la vicepresidenta ve a Barcelona en qualitat de presidenta de l'executiu en funcions.
El segon acte ve marcat per la no-intervenció del president Mas en el Fòrum Econòmic del Mediterrani Occidental, que va començar el dimecres 23 d'octubre a Barcelona. L'argument és que correspon a Protocol de la Presidència del govern estatal l'organització d'aquest esdeveniment. Segons el ministre d'Exteriors, Mas no ha d'intervenir en la trobada euromediterrània perquè es tracta d'una reunió d'estats i per això se li ha enviat una invitació únicament perquè acompanyi el president del govern a la inauguració. Finalment, el president Mas saluda els caps d'estat del fòrum i, tot seguit, marxa cap al Parlament sense esperar el discurs del president Rajoy.
darrere d'aquests dos esdeveniments marcats superficialment per criteris de protocol s'amaguen, també, dos fets latents com són la por del govern espanyol a donar protagonisme al president català i la por, també, de la competència en diverses llengües d'Artur Mas, entre les quals, l'anglès, la qual cosa posaria en ridícul el senyor Rajoy i altres màxims representants del govern espanyol.
El protocol és un clar exponent del poder i els tractaments protocol·laris són un reflex d'aquest exponent, com també ho són els protocols de representació, les salutacions, la vestimenta, etc.; un poder que no dóna cap mena de treva quan al darrere s'hi amaga un conflicte institucional, com ara el dels governs espanyol i català.
Malgrat que els tractaments es basen en convencions de codi lingüístic, es fonamenten en un codi de conservadorisme polític, on el poder es troba en un primer pla. És un joc del qui és qui, i qui és més en els diversos ordres de prelació. Vet aquí la qüestió. Com una font corrent per conduccions subterrànies, els protocols entre les dues institucions protagonistes delaten un problema de fons, com ara la por de veure la gran capacitat de lideratge del govern català respecte del procés sobiranista i de la consecució d'estructures d'estat, i més encara, si hi ha opinions de grups empresarials, de juristes, d'intel·lectuals, de polítics i tots d'alt nivell que avalen sobrerament aquest procés.
Les expressions protocol·làries com ara “excel·lentíssim/a, senyor/a” (per a un president/a del govern espanyol o un ministre/a) o “molt honorable senyor/a” (per a un president o presidenta del govern) són una convenció dins de l'eròtica del poder i, per tant, una convenció també respecte al nivell de representació institucional, i aquest poder actualment està enrarit per una política conservadora que es nega en rodó a reconèixer els drets més bàsics d'una nació.
A Catalunya protocol·litzem ara mateix –verb que vol dir, en origen, col·locar una cosa en primer ordre– un calendari i una pregunta en el procés sobiranista imparable. A Espanya protocol·litzen la imposició per una por que ja no es treuen del damunt, una imposició, però, que desautoritzaran o ja desautoritzen països i autoritats d'un reconegut prestigi internacional.
