La falsa recuperació
Aquesta setmana passada els actors econòmics oficials i els seus agents propagandístics van exclamar amb eufòria que la recessió s'havia acabat perquè el PIB mostrava un 0,1 de creixement, alhora que les dades de l'atur reculaven lleugerament. Cal preguntar-se si aquests profetes són els mateixos que pels voltants del 2005 s'estofaven cofois de l'esplendor amb què els indicadors ensabonaven les percepcions econòmiques, mentre a l'interior del sistema el sentit comú ja permetia advertir els signes de saturació que tres anys més tard farien esclatar totes les bombolles en què se sostenia l'economia del país i, en definitiva, les nostres economies.
No es pot dir que hi ha signes de recuperació de l'economia quan a l'Estat hi ha sis milions d'aturats, la meitat dels quals no tornarà a treballar mai més, i a les xifres no s'hi compten els milions de joves que encara no han treballat mai ni se sap quan ho podran fer. No es pot ser triomfalista amb les dades d'exportació quan les de consum intern mantenen una orientació radicalment oposada i el que més exportem és mà d'obra qualificada. No es pot afirmar que tenim la reactivació en marxa quan la reforma laboral ha servit per desmuntar encara més i amb més facilitat el teixit productiu intern i les principals inversions són foranes i clarament especulatives. No es pot creure en un sistema econòmic en el qual les condicions laborals i salarials fan que a les butxaques dels consumidors hi entrin menys diners, amb una periodicitat irregular i una continuïtat completament inestable.
Per què els gestors de les polítiques econòmiques i aquells que els dicten el camí a seguir basen l'anàlisi de l'economia real del país en l'assoliment d'uns índexs macroeconòmics i no en el comú denominador de les evidències que la societat mostra de manera inequívoca? Doncs perquè els índexs són adulterables mitjançant la manipulació de l'estadística i les evidències que la realitat mostra són tossudes, lentes i costoses de capgirar, a més a més d'incòmodes d'assumir. Una diferència essencial a l'hora de fer balanços polítics. Però ja es veurà què passa. Com més va, menys podem acceptar una gestió política que ens empobreix, que és incapaç de preveure els problemes i de solucionar-los, i que, per reblar el clau, a sobre ens pren el pèl mostrant-nos xifres que tot el que diuen és que ja no podem caure més avall.
