Retrat de Lou Reed

En saber que Lou Reed havia mort i sense que sàpiga gaire bé el perquè, però localitzant ràpidament el DVD al prestatge de davant la taula on escric, vaig buscar el seu retrat filmat entre una selecció dels screen tests que Andy Warhol va realitzar a mitjan anys seixanta: situats davant la càmera, per indicació de l'artista els retratats havien de confrontar-s'hi sense que, gesticulant el mínim possible, haguessin de dir res i representar-hi res. Lou Reed, però, no pot evitar representar el paper de rocker misteriós, viciós, un punt tèrbol i fins sinistre que s'amaga, o potser s'hi expressa, darrere d'unes ulleres negres que conformen una màscara protectora davant la mirada impertinent de la càmera; amb aquesta màscara tampoc no renúncia a una actitud vagament seductora mentre juga amb una ampolla de Coke, una altra protecció, bevent-ne glops mitjançant els quals la boca s'insinua sexualment, però amb una certa desgana i, en tot cas, amb indiferència. És un retrat de Lou Reed de quan tenia vint-i-cinc anys, passejava pel costat salvatge de la vida i formava part de la Velvet Underground, que ja s'havia creuat amb Nico per enregistrar un disc cèlebre amb un plàtan a la coberta dissenyada pel mateix Warhol, avalador del grup.

Aquesta imatge entre insolent i decadent de Lou Reed ha estat profusament imitada, fins i tot per ell mateix. Fins que, alliberant-se d'una certa pulsió autodestructiva, va abandonar-la per crear altres imatges (potser altres màscares, encara que cada cop semblessin més reals) mentre podia sentir-se un supervivent de la seva joventut. Fins ara en què ha mort aquest gran músic i poeta urbà. Hi ha una cosa intencionada i inquietant al final d'aquests screen tests d'Andy Warhol: el rostre retrat es va diluint fins a desaparèixer en el blanc, en el no-res de la imatge, com si fos un anticipi i una prefiguració de la mort. Potser per això vaig buscar-lo.