Espies

L'home del carrer arronsa les espatlles i accepta amb un moviment de cap que el mecànic no li cobri l'IVA. Després, llegint el diari a la barra del bar, descobreix indignat que els partits polítics d'ordre són una maquinària de poders i favors aixecada sobre una pila de quaderns de comptabilitat B. L'home del carrer no sospita que una cosa està connectada amb l'altra. Però el vol d'una papallona a Indonèsia provoca un huracà al Carib, i les festes lluminoses de Berlusconi i els casaments brillants al Palau de la Música sempre arriben després que milers d'homes del carrer hagin alterat el comptador de la llum per estafar la companyia elèctrica.

També passa amb l'espionatge. Cada cop que l'home del carrer fa un cop d'ull al Whatsapp de la dona, no fos cas que li estigui fent el salt amb el professor de ioga, un espia a sou de Barack Obama entra al mòbil d'Angela Merkel i vigila que Alemanya no els faci el salt amb l'Índia o la Xina. És com funciona el món: quan un home indiscret entreobre les persianes per observar des de la penombra la inusual hora de tornada del veí, en algun altre lloc un cambrer servicial posa un gerro de flors amb micròfon sobre la taula d'un restaurant. Els grans escàndols es cuinen a mitja llum fora de l'abast de tothom, però és la quotidiana estafa diària la que els greixa i els fa circular lliurement per les clavegueres de la democràcia sense que s'hi aixequi cap revolució.

L'home del carrer es justifica ell mateix amb l'afirmació que una cosa és la petita curiositat i el mirar per l'economia domèstica, i una altra l'espionatge polític i la gran corrupció. El problema és que les clavegueres s'entrecreuen contínuament, i sempre arriba el dia en què l'home del carrer descobreix que els diners per la pensió han volat al compte que algú es va obrir a Suïssa, i que la seva trucada al mecànic, i seixanta milions de converses més, són a les mans de Barack Obama perquè els serveis d'intel·ligència del seu propi estat les hi han fet arribar.