Espies i amics

En política internacional no existeixen els amics permanents ni els enemics eterns; només els interessos de cada país, que varien segons les èpoques i les circumstàncies. Aquesta és una explicació lògica per a l'escàndol d'espionatge de líders aliats perpetrat pels serveis secrets nord-americans. No és que sigui una situació exemplar, però tal com és el món és completament lògica. Si els serveis secrets francesos o alemanys poguessin escoltar les converses telefòniques d'Obama, segur que ho farien, i si no ho fan és perquè no disposen de la tecnologia que els ho permeti.

D'altra banda, els EUA han comès un error espiant els seus amics. Un error diplomàtic i polític, però també un error de seguretat. Si les converses de mòbil de la cancellera Merkel són vulnerables, també ho és la coordinació política dels aliats en terrenys com ara la política antiterrorista. En l'espionatge, és ben sabut que la probabilitat que un secret deixi de ser-ho és igual al quadrat del nombre de persones que el coneixen, i si la privacitat de Merkel (o la d'Hollande o de Rajoy) és vulnerable, també ho és la seva política.

És possible demanar-se quin interès té conèixer les converses privades de Rajoy, per exemple (com no sigui conèixer la veritat sobre el cas Bárcenas), però el fet és que el compromís del secret no beneficia ningú. D'altra banda, la trama es complica si tenim en compte la possibilitat que l'espionatge nord-americà hagi tingut la complicitat dels serveis d'intel·ligència locals. Si fos així, ens trobaríem amb un cas dels serveis secrets operant com un estat dintre de l'estat, no només amb una simple operació d'espionatge exterior descontrolada. A més de revisar la seva coordinació, els aliats necessiten introduir una mica de sentit comú en les seves relacions.