Opinió
L'endemà del dissabte
Inflexible.
Que la llei Wert sigui poc pràctica –per dir-ho d'alguna manera– no ho dubten ni tan sols els observadors estrangers unionistes, com ara una periodista nord-americana que vaig conèixer dimarts passat (“No pots tocar l'ensenyament dels fills de la gent així! Com és que permeten que faci el que fa?”) o bé el columnista conservador Matthew Parris, que va escriure a The Times, ja fa unes setmanes: “La llei del senyor Wert és un insult –intencionat– als catalans.”
Calb.
Ara bé, quan arribi el Dia de la Independència tindrem, per primer cop, la possibilitat no només de relegar la llei Wert als peus de pàgina dels llibres de psicohistòria, sinó també la de corregir algunes aberracions menors del sistema d'ensenyament actual. Em refereixo sobretot a la manera indescriptible en què s'ensenyen les dues llengües oficials a Catalunya, des de fa dècades, tot tractant els nens de primària com si fossin uns filòlegs en potència que han de saber com identificar, posem per cas, els accents diacrítics o bé els determinants demostratius i indefinits o bé els adverbis de temps, lloc, quantitat i manera o bé els pronoms forts, demostratius, indefinits i interrogatius...
Inútil.
Per què carai uns nens de deu anys han de tractar aquestes llengües com si pertanyessin a una branca de les ciències aplicades? De què serveix, dissecar textos fins que només en queden els seus components sintàctics? Doncs, us diré per a què serveix: per fer que els nens arribin a considerar totes les llengües –incloent-hi la/les pròpia/es– com a coses artificials, avorrides i impossiblement complexes; per aconseguir que cada cop que mirin un text qualsevol, no puguin copsar-ne ni el ritme, ni la gràcia, ni el sentit profund, perquè han estat ensinistrats a tractar-lo com una mena de fórmula algebraica. Jo creia que dominava més o menys qualsevol tema relacionat amb el llenguatge, havent publicat 14 llibres en dos idiomes; però resulta que no, perquè quan els fills em demanen què és un diftong creixent o un sintagma nominal, els he de dir la veritat: “Ni punyetera idea, carinyo.” Em consta que aquesta insistència a reduir el llenguatge a un sudoku sintàctic és una tradició afrancesada que s'ha arrelat també a Espanya i Portugal. Doncs eliminem-lo a casa nostra tan bon punt puguem, si us plau. Que per a això serveixen les lleis.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.