El dia després
Aquests dies, els que pensem que en el tema de la independència no hi ha marxa enrere perquè sortosament, coneixent-nos, hem cremat les naus, parlem i discutim molt sobre el dia després. I molt més hi hauríem de pensar, perquè a banda de l'entusiasme per l'anhelada d'independència que ens permeti deixar enrere segles d'humiliació i maltracte, si no aprofitem la força col·lectiva que hem estat capaços de generar per transformar el país, serà una llàstima i una ocasió perduda. No volem, almenys jo, la independència per fer el mateix, sinó per repensar-nos i transformar tot el que s'hagi de transformar, des del sistema educatiu fins a tots els nivells, o la TDT, o la política de les TIC, per parlar només de tres temes que conec bé. El primer, perquè molts dels problemes del sistema educatiu no només són culpa de la llei Wert, sinó d'una certa incapacitat nostra per gestionar la complexitat i d'una certa por de modificar l'estatus quo. El segon perquè en plena època digital el que compte no és tan sols tenir molts canals de televisió, sinó de tenir continguts atractius que es puguin veure d'on vulguem i quan vulguem, per tant no es tracta de tenir molts multiplex sinó de fer canvis estructurals en les empreses audiovisuals, molt especialment a les ràdios i televisions, i enfortir la indústria audiovisual perquè pugui produir continguts populars, de qualitat i multiplataforma. I sobre les tecnologies de la informació i la comunicació, infraestructura bàsica i element tractor de l'economia, des del 2002, no hem avançat gaire. O més ben dit, la gent s'ha connectat massivament a internet, però, en canvi, no hi ha hagut polítiques que n'afavorissin l'ús a institucions i petites i mitjanes empreses, i encara menys, no hi ha hagut la visió del poder transformador d'aquestes tecnologies.
La idea d'un nou país i d'un nou començament és molt potent i som afortunats de poder viure-la. I encara més perquè es tracta d'un procés obert i participatiu que cap de nosaltres hagués pogut imaginar fa tres anys. Justament això, obertura i participació, és el que fa que la marxa enrere no sigui possible si no és acotant el cap per segles. Un procés liderat per la societat i acompanyat pels polítics, i no al revés. Aquesta és la seva extraordinària força i originalitat i només per això haurà valgut la pena viure'l. La imatge que estem donant al món és una imatge positiva, constructiva, pacient i oberta al diàleg que encara contrasta més amb el tancament autoritari i arrogant de l'Estat. Jo això ho constato cada dia quan parlo amb els meus col·legues d'arreu del món que abans de la Via Catalana tenien els seus dubtes perquè confonien la nostra reivindicació de llibertat amb un tancament tribal. Aquesta batalla l'hem guanyat. Catalunya, doncs, serà sobirana per la lliure voluntat de la seva ciutadania, li permetin o li neguin el dret de vot.
Però no hem de deixar el projecte pel dia després. Ja sé que no ho fem i que hi ha gent treballant en molts sectors, però les transformacions són lentes i no sempre cal esperar per començar. En molts camps podríem començar ja ara, no a pensar, sinó a fer i a actuar altrament. Per què no cal esperar? Primer perquè estic convençuda (si, ja sé que les ganes em traeixen) que hi haurà un dia després; segon, perquè començant a canviar mostrarem a la gent perquè val la pena l'esforç. És veritat que el dia després tindrem un model de continuïtat, però si al cap d'un mes volem tenir un model propi, hem de començar a treballar-hi des d'ara mateix, i en alguns aspectes ja fem tard. De moment hem perdut la por de prendre el destí en les nostres pròpies mans. Ara cal perdre la por a donar forma a aquest destí i a convertir-lo en un projecte col·lectiu.
