Dret a saber... els perquès del sobiranisme

Sorprèn la inexistència d'un debat rigorós, dins Espanya, respecte a les qüestions relacionades amb les identitats nacionals. Semblaria existir certa incomoditat a l'hora d'abordar aquesta qüestió. Més enllà de tertulians histèrics a qui caldria contractar els serveis d'un exorcista, entre els cercles intel·lectuals hispànics pocs es fan la pregunta clau: per què? Per què bona part de la ciutadania catalana vol dissoldre la seva relació amb l'Estat? Malauradament, els fantasmes de la Guerra Civil, el franquisme i la democràcia de fireta que ens dugué la transició, encara planen damunt la psicologia col·lectiva espanyola. Hi predomina, entre qui es planteja la qüestió, una visió conspirativa d'aquesta història, fonamentada en tres llegendes urbanes: la idea del “dolent”, el president Mas, que faria servir el sobiranisme com a cortina de fum de problemes particulars; la idea del “sobiranisme estratègic”, que, parapetat rere la bandera, cercaria més diners o competències seguint la lògica del “peix al cove”; i finalment, la idea de l'equivalència entre catalanisme i burgesia, que ha fet servir fins a la sacietat una esquerra espanyola dogmàtica, acomplexada i esterilitzada pel nacionalisme “no nacionalista” espanyol. Tanmateix, hi hagi bena als ulls o taps a les orelles, el problema hi és, i a la incompetència analítica hispànica s'hi suma la ingenuïtat teòrica catalana, car el simplisme amb què és tractada la qüestió no coneix de fronteres. Més enllà dels greuges concrets, passats i presents, hi ha algunes dimensions que ens ajuden explicar per què ara la societat ha desbordat la classe política i està esquerdant els dics de contenció del sistema, factors dels quals no es parla i que ajuden, a catalans i espanyols, a entendre la clau: el “perquè”, que conté elements d'incomoditat a banda i banda del Cinca.

Primer, l'obvietat: Catalunya és una nació. Malgrat que hi hagi desenes de definicions sobre aquesta qüestió endinsada en el terreny de la historiografia o la ciència política, som una nació tan natural, inventada o imaginada com l'espanyola, la francesa o l'alemanya. I el no-reconeixement com a subjecte polític per part de l'imaginari col·lectiu hispànic és el principal tallafoc que impedeix a l'opinió pública espanyola analitzar la qüestió de manera desapassionada i és obstacle per a diàlegs, terceres vies o una simple discussió civilitzada.

A partir d'aquí, l'etapa de relativa normalitat democràtica viscuda a Catalunya, amb tres dècades i mitja d'autonomia insuficient, ha permès un cert desenvolupament identitari i de reconstrucció nacional, consolidació d'institucions, llengua i consciència col·lectiva, invisibilitzada a l'altra banda, encara que evident aquí. Per a alguns espanyols nostàlgics aquest resulta l'onerós preu de la democràcia. És per això que involució i anticatalanisme van de bracet. Precisament aquesta “normalitat” ha permès l'eclosió d'una nova generació sense les pors ni hipoteques d'un passat marcat per la repressió contra el país. I en el context del col·lapse actual de l'actual segona restauració, es tracta de persones que desenvolupen la seva acció al marge de les organitzacions establertes. Hi concorren altres factors, com ara el fet que es tracta de generacions en la intersecció de joventut i maduresa, amb una gran preparació (gràcies al sistema educatiu que Wert pretén destruir), poliglota, cosmopolita i que proveeix de nous lideratges predominantment femenins (Forcadell, Forcades, Colau...), amb un tarannà de “rupturisme organitzat”. Hi concorre, a més, un element tradicional: el fet constatable de l'autonomia de la societat civil, amb un teixit associatiu prou independent, d'estructura assembleària i difícil control institucional.

Hi ha un altre fet que aquest estiu suscità certa polèmica arran de l'article de Jordi Amat “Matar al Cobi”, segons el qual, al llarg de les darreres dècades, l'esquerra progressista, de base barcelonina, aparença cosmopolita i en castellà, enfrontada a un “pujolisme” catalanista caricaturitzat com a conservadorisme provincià, acabà perdent la partida per la seva inconsistència, i la incapacitat del socialisme espanyol a l'hora d'enfrontar-se a l'hegemonia nacionalista espanyola d'arrel franquista. En contraposició, des de la Catalunya de comarques s'ha anat generant una cultura moderna i dinàmica, que abasta tots els àmbits. Sembla com si la xarxa de petites ciutats com ara Vic, Girona, Vilanova, Manresa, Tortosa... s'hagi revenjat de la supèrbia dels intel·lectuals “babelians”, des d'un model de cultura universal, en català, i independent del sucursalisme madrileny.

Hi ha, finalment, un darrer factor que altera la balança en favor del sobiranisme: la fallida de la Transició, en què el postfranquista PP ha acabat per reimposar el supremacisme identitari castellà, acaba ofenent la visió plurinacional assumida des d'aquí. Els atacs a la llengua, la negació de la pròpia identitat i, encara pitjor, el negacionisme espanyol dels crims de la dictadura i la cara bruta de la democràcia incompleta vigent, acaba per propiciar que bona part de catalans d'arrels espanyoles restin escandalitzats. Així, bona part del sobiranisme en castellà ve motivat per l'antifranquisme sociològic que ens caracteritza com a societat, i que motiva la voluntat de ruptura contra un estat que exhibeix un autoritarisme insultant i reaccionari. Al cap i a la fi, el sobiranisme és l'expressió catalana de la revolta contra el franquisme sociològic que hegemonitza la dreta espanyola i esterilitza la impotent esquerra institucional.