El cel sobre Lleida

La Filmoteca Terres de Lleida ofereix aquesta tardor un cicle sobre Wim Wenders, coincidint amb l'exposició de fotos del cineasta alemany a la Fundació Sorigué. Dilluns va ser el torn d'El cel sobre Berlín, una peça lenta i poètica sobre un àngel que sobrevola el Berlín dels anys vuitanta i s'enamora d'una trapezista de circ.

Les dues plantes de la sala es van omplir. I no és el primer cop. La filmoteca lleidatana viu una nova primavera gràcies a algun professor de comunicació audiovisual de la UdL que, amb bon criteri, hi envia els alumnes setmana rere setmana. Quina millor classe que el plànol de la trapezista sola en un descampat berlinès, dins del cercle de terra i pols que ha deixat el circ. Jo, però, em quedo amb l'escena en què un personatge passeja un cotxe d'època i les imatges de la ciutat moderna –homes i dones atrafegats, tristes avingudes comercials, el mur ple de grafits, divorciats sense rumb, punkies creant una nova cultura– es barregen de sobte amb els soldats del passat, els edificis en flames, els nens morts, la buidor dels perdedors en les cues de racionament. Les ferides del passat són cicatrius del present. La ciutat no és el decorat de les nostres vides, sinó un cos viu que travessa el temps i la història, ferit, amputat, defallit, però tot i així obstinat a viure i a refer-se un cop i un altre.

Dissabte va fer 76 anys del bombardeig feixista sobre Lleida en què van morir 48 nens del Liceu Escolar. Una ferida brutal que un cop a l'any irromp al present amb espelmes, flors i dibuixos angelicals sobre el terra de l'avinguda Blondel. Després la ciutat continua el seu camí, alegre i irreverent unes vegades, conservadora i funcionarial moltes altres, amb els seus àngels i dimonis camuflats dins les esquerdes de les façanes velles, com cicatrius invisibles que des del passat acompanyen, en silenci, el camí de la ciutat cap al futur.