El mirall italià
Mirava l'altre dia el palau Labia, a l'embocadura del canal de Cannaregio de Venècia. Era d'una família procedent de Girona que va anar a parar a Venècia al segle XVII després d'haver estat establerta a Avinyó i Florència. El 1646, gràcies a la contribució amb una gran suma a la guerra de Candia (Creta), va ser acceptada entre els patricis que governaven la República Sereníssima. Avui al Palau Labia hi ha la seu regional de la RAI; i conté un saló de ball, decorat amb les Storie di Antonio e Cleopatra (1746-1747), un dels cims de l'art de Giambattista Tiepolo.
Les relacions històriques de Catalunya amb les repúbliques, ducats i regnes d'Itàlia va ser d'una normalitat absoluta mentre no es van consolidar els estats nació unitaristes i el transport terrestre no va desplaçar el marítim. Venècia exercia la seva influència cap a l'Orient mediterrani, i Barcelona/Catalunya, a l'occident. El mar de les Balears i el Tirrè eren autèntics llacs d'un mercat interior unificat. Proves: les modes en vestuari eren compartides. Al Museu de Ripoll es visualitza els territoris on fins al segle XX s'usava la barretina amb variants, i l'arc va des de València fins a Nàpols. En moments delicats com el del risc d'hegemonia otomana, Catalunya amb Venècia i altres potències van ser clau en la victòria de Lepant (al quadre de la batalla exposat en un lateral del gran saló del Consell de la República, al Palau Ducal, la galera amb les quatre barres apareix darrere la galera papal amb el Crist de Lepant).
La contemporaneïtat ha allunyat aquesta promiscuïtat mediterrània. Però hi ha algunes línies de fons que continuen connectant-nos. Una Itàlia nascuda sota el mite del Rissorgimento i de la Resistenza, és un estat tan fallit com l'espanyol. Però a favor seu té que encara hi ha poca població que se n'adoni, perquè com a França els mites fundacionals revolucionaris tenen una capacitat de cohesió ideològica i social difícils de combatre, si immediatament hom no vol ser titllat d'antirevolucionari o antidemòcrata. A Espanya, en canvi, ja ho intenta l'extrema dreta majoritària en els cercles d'opinió espanyols de criminalitzar els qui qüestionem l'Estat amb frases extretes del vocabulari propi de les revolucions democràtiques i antifeixistes, però són increïbles; perquè a Espanya mai ha triomfat una revolució, ni democràtica, ni antifeixista. La casta extractiva i oligàrquica i la seva estructura de poder tenen una clara continuïtat amb la que manava quan encara es cremaven mestres, protestants i bruixes en la foguera de la Inquisició.
Per la resta, Itàlia va dissenyar acabada la segona guerra un estat amb autonomies especials copiat, com Iugoslàvia, de l'experiència autonòmica espanyola republicana. I aquest és el model que aguanta bé al nord, on la Vall d'Aosta, el Tirol/Trentino i Friuli-Venezia Giulia tenen alhora l'autogovern blindat per tractats internacionals. En canvi, l'autonomia especial no ha funcionat ni a Sicília ni a Sardenya, perquè la desolació i el subdesenvolupament que van provocar la unificació en aquests territoris han comportat una classe política mediocre i atrapada en les xarxes clanistes o mafioses, que són les úniques que substitueixen el paper de l'Estat; on l'Estat va perdre la seva legitimitat perquè provocà, a la segona meitat del XIX, persecucions, genocidis i emigració forçosa dels contraris a la unificació i a les noves hegemonies socials.
Per la resta de la península, el nord en un primer moment gaudí dels avantatges de la unificació, però al final també n'han pagat els problemes d'aguantar un Estat que fa aigües com a estructura redistribuïdora i impulsora del benestar i la riquesa. La conseqüència n'ha estat el despertar en clau dretana del moviment federalista/secessionista dels territoris del nord, que provocà una reforma federal de la Constitució italiana fa pocs anys. Ara mateix, però, s'està vivint un procés de recentralització bestial compartit pels grans partits estatals, però a Itàlia liderat sobretot per l'esquerra jacobina amb implants democristians. Les similituds de com les oligarquies dominants a Madrid i Roma estan enfocant la suposada sortida de la crisi fan feredat. En definitiva, aprofiten la crisi per augmentar la distància social i enfortir el seu domini de classe i territorial.
