L'endemà del dissabte

La tercera via escocesa va aparèixer el 16 de febrer del 2012, quan el govern escocès, tot tement que no hi havia prou suport popular a favor de la independència del país, volia donar una altra opció als seus ciutadans: la de la “devolució màxima”; és a dir, un pacte fiscal comparable a aquell de què actualment gaudeixen els bascos i navarresos, al nostre Regne d'Espanya, tan nominalment igualitari. Tot seguit, el govern britànic va dir que no, que només hi podria haver una sola pregunta al referèndum –“Escòcia hauria de ser un país independent?”– precisament perquè intuïa que una majoria d'escocesos hi votarien en contra.

El periodista i escriptor Rafel Nadal va ser el primer a proposar una tercera via catalana –que té com a objectiu un estatus federal asimètric, com aquell de què gaudeixen els bascos etc.– en una entrevista a RAC 1, el 3 de setembre d'aquest any. El dia següent i en aquest diari, Vicent Sanchis la va qualificar com “una via morta”.

Doncs no tant, perquè, el 23 del mateix mes, Josep Antoni Duran i Lleida –com si hagués estat el pare de l'invent – va proposar aquesta mateixa tercera via en un article a La Vanguardia. Des d'aleshores, els unionistes que es creuen pragmàtics (els d'UDC i els del PSC) no han deixat de promoure la via en qüestió, precisament perquè intueixen que si la pregunta de la consulta fos semblant a l'escocesa –“Catalunya hauria de ser un estat independent?”– una majoria (potser aclaparadora) de ciutadans hi votarien a favor. El que no deixa de ser extraordinari –fins i tot estrafolari– en tot aquest afer és que, al contrari del govern britànic, el govern espanyol fa el sord, no pas perquè ho sigui sinó perquè sap perfectament que, gràcies a tres-cents anys de governs espanyols previs que han provocat, atiat, animat o tolerat una actitud xenòfoba ja indeleble envers els catalans, que s'ha arrelat amb èxit entre sectors importants de la població espanyola, qualsevol concessió a Catalunya (ni que es tractés de mig peixet) condemnarà el partit que hi hagi al govern a la pèrdua del poder durant un període incalculable. De fet, el que ha aconseguit el govern espanyol (amb l'ajut inestimable dels seus antecessors) és una proesa única a Europa: que el federalisme sigui una opció del tot inabastable i la de la independència, l'única realista.