L'independentisme divideix
Fa molt de temps que la majoria dels nostres moderats repeteixen incansablement aquest mantra: “L'independentisme divideix i fractura la societat catalana.” Com era previsible, Carme Chacón també l'ha recitat. Amb aquell posat de confidencialitat pública que Chacón sap explotar tan i tan bé, l'exministra ha declarat que l'independentisme “està afectant la convivència de manera perillosa”. Sant tornem-hi!
A finals dels anys 60, el sociòleg Robert K. Merton va encunyar el concepte de les “profecies que s'autocompleixen” (self fulfilling prophecies). És un concepte que es fonamenta en un teorema molt simple: si una situació és definida com a real, aquesta situació tindrà efectes reals, independentment de la seva base objectiva o veritable. Que, traduït al nostre context actual, significa: a veure si a costa de diagnosticar que l'independentisme divideix i fractura la societat catalana aconsegueixo dividir i fracturar la societat catalana.
No deixa de ser un exercici de trilerisme dialèctic sostenir per via explícita que l'independentisme fractura la societat i, per via implícita, que el dependentisme no només no la fractura sinó que, a més, es veu que la solda. Aquesta fal·làcia adopta cristal·litzacions de gran penetració social: des de l'histriònic “no m'obligueu a triar!”, fins al psicodramàtic “no vull que la meva filla quedi partida en dos!”. Són capcioses posicions de defensa de l'statu quo unionista. Alçant una fal·laç bandera de la concòrdia, esgrimint veladament una amenaça, la part feble (l'independentisme) és la que ha de continuar resignada i és la que ha de renunciar als seus legítims propòsits. Però: hi ha alguna altra manera d'evitar una hipotètica fractura social que no passi per l'exercici democràtic ja entès com a principi dissuasiu de tota fractura? És possible que els moderats unionistes tinguin por d'acabar essent com els personatges del famós poema de Kavafis titulat Esperant els bàrbars, en què tot un poble es prepara per a l'arribada dels bàrbars, que algú ha anunciat. Al final, els bàrbars no arriben. I la gent s'exclama: “I de nosaltres ara què serà sense bàrbars?/ Aquesta gent alguna cosa bé resolia.” Per a molts unionistes seria inconcebible, i sobretot terriblement frustrant, que els bàrbars, els seus bàrbars, no arribessin. I que un procés complex com el que ens espera es pogués resoldre sense bàrbars, sense fractura, comprovant com la gent continua vivint, fins i tot amb un punt més d'alegria i autoestima que abans.