La ‘gran crisi' de Rockefeller
En un sopar amb ambaixadors de l'ONU, el magnat David Rockefeller –que d'aquí a dos anys, si hi arriba, en farà cent– va deixar anar aquesta perla: “Estem a punt d'una transformació global. Tot el que ens cal és una gran crisi i les nacions acceptaran el nou ordre mundial.”
Per ous, els seus, i els de tota la colla de sàtrapes de les grans empreses i institucions tutelades per la seva nissaga (de l'Standard Oil fins al Chase Manhattan Bank, de la Reserva Federal fins al Consell de Relacions Exteriors i del Club Bilderberg fins a la Comissió Trilateral), al voltant de les quals, i en un arc temporal de més d'un segle d'existència, s'ha anat formant arreu del món aquesta “transformació global” que ens ha de dur a la gran crisi desitjada per aquest Dràcula dels temps moderns. Mireu les seves fotografies recents i veureu que la comparació no és agosarada.
No prou content, segons sembla, amb aquest desig tan diabòlicament expressat, allarga el seu comentari explicant-nos com s'ha de procedir: “Del que es tracta és de substituir l'autodeterminació nacional, que s'ha practicat durant segles, per la sobirania d'una elit de tècnics i de financers mundials.”
Ara que nosaltres –els darrers de la fila, després de 300 anys– fem un esforç suprem per acostar-nos a l'autodeterminació nacional i a la sobirania popular, ara vénen aquesta colla de saltamarges –la majoria dels quals desconeguts per la població– i ens diuen que de tot això que volem res de res i que hem de confiar en una “elit de tècnics i de financers mundials”, com si aquests no governessin les estructures econòmiques i empresarials del món –i al seu nivell les de cada Estat- de fa 70 i 80 anys–.
Vinc a dir que, juntament amb les estructures de l'Estat que fins ara ha dominat Catalunya, haurem de combatre els poders invisibles, però reals, d'aquesta elit que, certament, té les seves delegacions a tots els àmbits humans: del global al local, de l'occidental a l'oriental, dels països dirigents als emergents i dels superdesenvolupats fins als famolencs. Tota aquesta superestructura altament concentrada de famílies oligàrquiques, que han penetrat als estats, als governs, als exèrcits, a la gran banca, als parlaments, a les judicatures, als centres científics i als grans mitjans de comunicació, a través d'uns sistemes de producció econòmica que han devastat la Terra i els seus recursos (i amb ells, la misèria de milions de sers humans), és la que ha anat conduint –de mica en mica, i gairebé sense adonar-nos-en– a la “transformació global” que estem experimentant a tots nivells i que, a través de la gran crisi desitjada, ha de portar a l'acceptació –sense remei, segons els vells gurus– del nou ordre mundial.
Quin panorama, per Déu! Com si no en tinguéssim prou amb el nou ordre espanyol de PP i el PSOE, de Botín i de Florentino i, al nostre nivell, dels nois d'alguns ajuntaments, del Palau o de les caixes, per no parlar d'altres nivells, que “a totes les vinyes hi ha calces estripades”, com diuen a Reus.
El Nou Ordre –sigui mundial, regional o local– no és tan nou, perquè des dels anys 40 del segle XX –de la bomba atòmica a les noves tecnologies, de les concentracions de masses a la manipulació de conductes, dels productivismes econòmics a les economies borsàries virtuals i, en fi, dels desitjos de ruptura política a l'evident ruptura humana i ecològica que estem patint– hem pogut ser testimonis, amb major o menor intensitat, d'aquests processos que han marcat diverses generacions.
Com ho farem, doncs, tot plegat? Aquí t'espero. Deu ser la pregunta de sempre –Lenin ja se la formulava en els anys vint– però sobretot d'aquests dies, d'aquests mesos i d'aquests anys. I “tot plegat” –a més de la qüestió mundial referida– és, ja no cal dir-ho, la qüestió política territorial d'Espanya, arrossegada de fa segles, i la terrible qüestió econòmica, ecològica, financera i social, derivada, en la part no menyspreable que ens pertoca, d'aquesta “transformació global” de la qual també som responsables (i víctimes), com ja tenien previst Rockefeller i associats, unes arracades que responen als noms –entre molts d'altres arreu d'Amèrica i Europa– de Kissinger, Brzezinski, Frank Carlucci, Milton Friedmann, Lord Carrington o Etienne Davignon, que segurament deuen continuar considerant-se benefactors de la Humanitat.
