el defensor del lector
La lletra massa petita
Un lector de la Selva, que em demana que només posi el nom, Joan, diu que la lletra impresa del diari normalment és massa petita. Tot i les ulleres, encara es veu que té problemes per llegir amb facilitat. I ja no parlem de les planes de l'apartat d'Apunts, que per llegir-les a vegades es necessita una lupa. En parlem amb la direcció i em manifesten que són conscients que alguna cosa s'hi haurà de fer. Hi ha un fet sociològic que no podem menystenir, els lectors del diari en paper som més aviat la gent gran, mentre que els més joves s'han llançat plenament a la informació digital. Als lectors de tota la vida ens sembla que si no toquem el paper ja no és un diari. Ho he dit moltes vegades i no me n'amago. Agraeixo si alguna vegada estic fora de casa poder posar l'ordinador i llegir cada dia el “meu” diari. Però si puc llegir-lo ben escarxofat al sofà, per mi no hi ha color. Solucions? És difícil, ja que sempre es juga amb el tema econòmic. Posar la lletra més grossa, sense reduir la informació, vol dir més paper, i el paper és car. Des de la direcció em són molt sincers, el problema el tenen clar, però de moment el que no veuen és la solució. Podem dir que el tipus de lletra que s'usa en el diari en general és prou correcta i es llegeix força bé, a la nostra edat, això sí, amb unes ulleres ben graduades. Pel que fa a la resta, també és cert que es tracta de seccions que no llegim de dalt a baix, sinó només quan ho necessitem, que no és massa sovint. Perquè em sembla que tots convindreu amb mi que no ens agradaria que per ampliar el cos de lletra d'alguna secció, com podria ser per exemple la de Farmàcies de torn, se'ns escatimés informació d'altres seccions que normalment sí que les llegim de dalt a baix. En fi, un tema que en Joan ens ha posat damunt de la taula i del qual parlem des del primer dia que el diari va sortir al carrer, que cal que els responsables hi pensin. A vegades es poden trobar solucions a base de trencar-s'hi el cap. La pilota és al seu taulat. Jo, de moment, miro de revisar sovint la meva vista per tenir les ulleres adequades i no haver de fer esforços extres. Sobretot, per als que tenim temps, llegir el diari és i ha ser un plaer, encara que per desgràcia moltes vegades no totes les notícies siguin gaire alegres, però ningú ens ha de negar el plaer de sentir-nos informats.
Oblidem massa de pressa
A Girona va morir encara no fa un mes una persona lluitadora, en Miquel Molledo, que alguns ja l'hem col·locat en la llista dels nous sants. Era un catòlic crític però convençut. Havia participat en totes les activitats de la parròquia de Sant Pau, portada a l'estil del papa Francesc per l'Ignasi Forcano, que fou retirat sense contemplacions pel bisbe actual quan acabava de fer els 75 anys, mentre que n'hi ha que en tenen més de 80 i continuen al seu lloc. De la vida catòlica de cap a peus d'en Miquel no crec que el diari n'hagués de parlar. Però hi ha un altre aspecte que no es pot passar per alt, en Miquel Molledo va formar part d'aquella Hoac –Hermandad Obrera de Acción Católica– que en l'època dura del franquisme va tenir una presència molt activa en el món obrer, donant exemple del que havia de ser un catòlic en un món dur. En Miquel, com en Mera i tants altres, no es van arronsar, va anar moltes vegades a la presó i van ajudar als canvis laborals que a poc a poc s'anaven aconseguint dins d'un sistema policial que no en perdonava cap. Reunions clandestines, celebracions de la dada del Primer de Maig, vagues en les empreses. Tot plegat, sense guanyar ni un duro i sí en canvi, al contrari, moltes persecucions. El periodista Pere Madrenys va escriure en l'edició de Girona de El Punt Avui una magnífica carta en què es lamentava que en el funeral el nou rector de Sant Pau oblidés totalment la lluita d'un home creient per ajudar a millorar el nivell dels treballadors. Al final de la carta deia en Pere: “No t'hi amoïnis! Sigui com sigui, perdona l'oblit! Ara hi ha capellans que són d'una altra galàxia.” També haig de dir que en l'edició de Girona del 28 d'octubre el nostre diari va publicar una carta molt encertada de la delegada del Col·lectiu de Dones en l'Església per la Paritat de Girona, Piua Salvatella, en què resumia quant que ha fet en Miquel durant la seva vida. El diari com a tal, però, no n'ha dit res. I això és el que em sap greu. Ja sé que els periodistes no poden pas estar al corrent de tota la història i és per això que m'agradaria, com a defensor, fer una crida als lectors perquè en casos com aquests ens donin un cop de mà i ens posin a la pista. És llàstima que el diari a vegades parla de personatges que han ocupat llocs públics i s'oblidi de persones que han ajudat amb molt de sacrifici per donar-nos el món que tenim ara. Ja sabem que la valoració de la notícia la fa el periodista, però al menys que no perdi per nosaltres, lectors. Gràcies.
