Correllengua

Dijous al vespre, a Llagostera, es va fer l'acte de presentació del Correllengua d'enguany a aquest raconet del país. Es van detallar les activitats programades, es va animar el públic assistent a participar en el voluntariat –aquesta experiència extraordinària d'activisme i generositat a la qual ens hem avesat tant que quasi no li donem valor– i es va celebrar una taula rodona a l'entorn de la marea verda a les Illes. Hi participaven: l'Elisenda Romeu, presidenta de la Federació d'Organitzacions per a la Llengua Catalana, que va fer un repàs de la situació general del català, sempre passant ànsia, sempre amenaçat per un estat uniformitzador i hostil que sap que debilitant la llengua debilita el cor d'una identitat que es resisteix a les seves veritats essencials; la Bet Casamitjana, membre de l'USTEC, que va evocar la història, el sentit i l'èxit educatiu i social de la immersió lingüística a l'escola, també amenaçada, i els illencs Caterina S. Sansó, mestra i membre de l'Obra Cultural Balear, i Marcel Pich, estudiant, membre del Comitè de Solidaritat amb els Docents en Vaga de les Illes i activista cultural, que ens van descriure l'origen, l'amplitud i la naturalesa de l'oposició popular a la política educativa del govern balear.

Era, com acostuma a passar en aquests casos, un auditori procliu al discurs dels ponents que, en general, hi assistia per militància o per reafirmar-se en les pròpies certeses, però així i tot, la recreació de la vaga a les balears i els detalls de la reacció de bona part d'aquella societat, fastiguejada de les maneres i del caràcter grotesc de la formació política que hi governa, van generar alguns estímuls interessants. Sobretot les referències a l'empoderament de la societat, com va esmentar en Marcel, que s'ha descobert poderosa, unida i solidària, que s'adona de les complicitats que desencadena i de la intimidació que pot arribar a exercir a uns governants acostumats a l'ordeno y mando.

Són coses que queden, forces que encara que no emergeixin es mantenen com un corrent subterrani, com una aigua profunda. A les Illes s'han sentit prou valents per plantejar una vaga indefinida i han recuperat conceptes com les caixes de resistència que semblaven enterrats als llibres d'història de la lluita obrera del segle passat, o l'altre. No és només la llengua, perquè socialment la regressió ideològica també és notable, però és sobretot la llengua. És a dir, la pàtria natural, la nació, que diuen els nostres clàssics.

L'acte el va cloure un breu recital de Cesk Freixas. El cantautor independentista i antisistema que ambiciona arribar un dia a ser, simplement, un cantautor. Mentrestant haurem d'agrair-li la seva voluntat de cronista atent i sensible a la realitat que l'envolta.

Aquest país depèn d'això, del compromís i la generositat dels que l'habiten. Abans d'acomiadar-nos i en una conversa privada, les organitzadores de l'acte, membres del Consorci de Normalització, ens van parlar de la devastació causada per les retallades. Ho van fer amb discreció, però ens van deixar amb el cor encongit i amb ganes de maleir els que es passen la vida explicant que cal salvar els mots, però no es dediquen a fer-ho.