Torna Albert Camus

Albert Camus va néixer el 1913 i va morir el 1960. Va viure 47 anys. Temps suficient, en el seu cas, per figurar en la llista dels escriptors guardonats amb el premi Nobel. Crec que va ser l'any 1957. I em sembla recordar que era el més jove de tots els premiats. Aquestes coses són avui secundàries. Si les esmento és perquè aquesta setmana s'han complert cent anys del seu naixement. La seva obra no ha envellit gens. Han envellit més els francesos.

Joan de Sagarra parlava dels problemes que ha generat la commemoració oficial del seu naixement. Això confirma la seva permanent actualitat: Camus continua incomodant. Senyal que té raó. La pesta, un dels seus llibres més celebrats, podria aparèixer als aparadors de les llibreries qualsevol dia d'aquests, amb una faixa que digués: “El millor revulsiu contra la crisi.” I no dubto que ho seria: un saludable revulsiu. Aportaria als indignats una dimensió més profunda de la crisi i una major eficàcia en la lluita contra els responsables que tenim més a prop. Una de les moltes virtuts de Camus és obrir els ulls del lector i fer-li veure l'absurd en què (de ben segur) viu instal·lat sense saber-ho.

Personalment li estic molt agraït. Calculo que no tenia més de 17 anys quan vaig llegir La Pesta, en l'edició francesa, fent un esforç molt gran, perquè el francès que havia après al seminari era més aviat escàs. Per sort, les traduccions de Joan Fuster arribaren aviat. I ja no em vaig separar mai dels seus llibres. Vaig fer meves les seves idees. El seu ideal de no ser mai còmplice de la mort ni de res que la justifiqui. Crec que em va ajudar a no tenir por de rebel·lar-me interiorment, i ser capaç de descreure per tornar a creure.

Seria un gran bé que l'Església tingués ulls per a la “santedat laica” i fes desaparèixer del vocabulari la paraula ateu. Acabem de celebrar l'any de la fe, i ara tenim l'oportunitat de continuar-lo amb Albert Camus i el silenci de Déu davant del mal. Si el lector ho troba bé, en seguirem parlant.