De l'optimisme, al realisme

Les amigues d'una de les meves filles –dones fetes i serioses elles– diuen que les meves cròniques són pessimistes. Des del 1979, en què vaig iniciar-me en aquest diari –llavors era president de l'editora Edicomsa–, he redactat articles de tota mena i amb Joan Ribas, conseller (1981) i cronista del diari (1988), som el dos col·laboradors més antics i prolífers del diari: en Joan, 1.072 treballs i jo, 1.158. Esteve Vilanova s'incorporà al consell l'any 1991 i, tocat també pel verí del periodisme, ha publicat fins ara 907 articles. Eclipsats sense pena ni glòria en canviar de propietat el diari –34, 32 i 22 anys de serveis sense retribució–, en Joan encara trafega amb el teatre i la cultura, l'Esteve amb la novel·la mata l'aranya i jo, monacalment, estudio decebut la fragilitat de la memòria dels humans.

Durant 33 anys he sentit opinions de totes menes: des de lloances i felicitacions –no totes sinceres, és clar– fins a comentaris en desacord. Demandes que no han prosperat, excepte una de racista que arribà a la sala especial per als mitjans, del Tribunal Superior de Justícia a Madrid, que el diari i jo guanyàrem. Ara bé, mai ningú m'havia titllat de pessimista. Al contrari, molts lectors em creuen optimista. Les meves relacions s'estranyen de com puc tenir sentit de l'humor amb els problemes personals viscuts els darrers anys. La solució és la doble personalitat: una de pública, exterioritzant, i l'altra, privada, guardant la roba.

En una mar de tempesta, amb l'experiència adquirida com a economista amb cinquanta anys d'organització i direcció financera d'empreses multinacionals, faig un crit d'alerta –una veu en el desert– per als que diuen que s'ha tocat fons i ha començat la recuperació. Fals! És fals! Són campanyes de governs, de la gran banca i de multinacionals per aixecar la perduda moral. Quelcom té de bo l'estratègia, és clar. El desànim s'ha estès en els sectors més castigats per l'atur. Que ningú esperi recuperar les alegres formes de vida passades: són història. La classe mitjana catalana està ferida i en perill de deixar una societat de rics i pobres solament.

En una caòtica situació econòmica mundial, són viciades les opinions dels mitjans, que diuen que difonen la veritable situació, quan en realitat difonen el que els governs punters i els poderosos disposen. La veritat pel que fa a l'economia és tan complexa! Disfressada, tergiversada, menystinguda i maltractada, es resisteix a sincerar-se.

Si ens independitzem, ens integrem a Europa i treballem amb fe, la recuperació serà més ràpida i el nivell econòmic, millor. No ens ha d'impressionar veure pels carrers de les ciutats una exhibició dissuasiva de l'exèrcit, amb tancs, canons, míssils i la cabra, recordant-nos l'amenaça del president Manuel Azaña el 1932: “¡Habría que bombardear Barcelona cada cincuenta años!” I penso: “Què diran les meves doctes amigues amb aquest tastet d'història? És pessimisme motivat o realisme que de cru costa mastegar? Ha!”