La UE i Espanya

La Unió Europea i Espanya, per camins diferents, però amb conseqüències paral·leles, han arribat a un final de cicle, necessiten una profunda reforma que, en cas de no produir-se, posarà de manifest la incapacitat de la UE per resoldre els problemes actuals dels europeus. En el cas d'Espanya, la carència d'una reforma vigorosa produirà, probablement a mitjà termini, no a curt, un canvi de règim polític més per revolució que per evolució. Els espanyols comencen a pensar que el sistema actual ha deixat de ser útil. Sovint, a Espanya, aquests canvis de règim s'han produït sobtadament, amb una periodicitat no superior als quaranta anys, 1898, 1923, 1931, 1939, 1977... Diu el xec Jan Patocka que Europa s'ha suïcidat en les dues guerres mundials del segle XX, però tot i això s'ha generat una mundialització d'Europa, dels seus valors, de la seva cultura, del seu ordre polític, bastit sobre la socialdemocràcia. Les institucions europees, segons Patocka, són una herència espiritual que cal preservar. Europa s'ha de repensar en un món posteuropeu. L'objectiu de Schuman i Monet, quan van impulsar la creació de la Comunitat Europea, era evitar, per mitjà de l'interès econòmic, que els estats tornessin a la guerra. Primer, comunalitzant la base del desenvolupament industrial: el carbó i l'acer; i després, creant un mercat comú, lliure i transparent. L'essència del projecte es va definir com econòmica, perquè si hagués estat política hauria estat molt més difícil d'acceptar. Europa és una vella estructura política d'equilibri de poder que ve de la Pau de Westfàlia, de l'any 1648, en la qual els estats són l'essència i el nucli. I aquests estats no estan disposats a perdre el protagonisme que han tingut durant segles.

Cinquanta anys més tard, el sistema de la Unió Europea, que ha arribat per la porta del darrere per evitar el rebuig dels nacionalismes dels estats membres, és incapaç d'avançar, necessita la força política que no té, derivada de la legitimitat de les seves institucions, encara no prou universals ni íntegrament democràtiques. El sistema és, en excés, burocràtic. La política, pel que fa a les decisions importants, deriva de l'equilibri de poder dels estats i no de la voluntat directa, i directament expressada, dels ciutadans. I quan una part de la ciutadania europea arriba a la conclusió que s'ha de bastir una nova Constitució que, progressivament, substitueixi i complementi les velles estructures nacionals, es produeixen dos efectes. L'un és esperat: el Regne Unit no vol renunciar a la seva llibertat política i a la distància que ha mantingut des del segle XVII respecte a la política de les potències continentals. I l'altre, sorprenent: malgrat els anys de convivència i de mercat comú, el rebuig, primer d'Holanda i després de França, a la nova Constitució Europea, fa que no sigui aprovada quan es vota en referèndum. Però aleshores encara es vivia una època de creixement econòmic, de política d'igualtat i socialdemocràcia  fruit de la guerra i de la positiva experiència del New Deal. Els europeus no percebien la urgència i la necessitat de les reformes per evitar continuar perdent pes polític i econòmic al món, per reconstruir Europa com a potència mundial.

Europa ha passat de ser el 25% de la població mundial, el 1950, a només el 10% ara; i de ser el 30% del PIB mundial, el 1980, a ser no més del 17%, el 2013. La rellevància política de la UE al món a partir de les enquestes, va per sota dels EUA, la Xina, Rússia i el Japó, com posa de manifest un excel·lent assaig d'Emilio Lamo de Espinosa, fet pel Cercle d'Economia. Les causes han estat nítidament  definides per Octavio Paz: “L'única cosa que uneix Europa és la seva passivitat davant del destí. Després de la Segona Guerra Mundial, les nacions del vell món es van replegar en si mateixes i han consagrat les seves riqueses immenses a crear una prosperitat sense grandesa i a conrear un hedonisme sense riscos ni passió.” Però el temps passa, i l'equilibri de poder entre els estats membres ha quedat en evidència quan la crisi econòmica ha mostrat, clarament, la seva divergència d'interessos. Determinades polítiques són convenients per a uns, i inconvenients per a uns altres, perquè uns tenen economies expansives i exportadores, i d'altres, economies deficitàries, amb ritmes i cicles diferents... Cal unitat fiscal, financera i bancària, un tresor de dimensió suficient, un Banc Central amb més poder i capacitat fiscalitzadora i reguladora, una gestió del deute comú. Res d'això és possible sense més unió política per sobre dels estats, i des de la ciutadania i el Parlament Europeu.

La presència de la UE al món és limitada perquè no és clar com es prenen les decisions que, en gran part, els estats retenen. Inevitablement, la falta d'unanimitat porta a la indefinició i a la paralització en la relació exterior, perquè els acords són, sempre, de mínims. Des del 1951 s'ha fet un llarg camí, però ara les eines del passat ja no són útils perquè els problemes han canviat. Europa s'ha de repensar; com més temps passi sense fer-ho, més s'agreujaran els problemes i més es reforçarà la decadència. Una part de la ciutadania europea ho percep, però res passarà, tret del que representa l'ocasió perduda... La situació a Espanya és més greu i més urgent. Les mancances d'un sistema, que no hem reformat ni fet evolucionar en quaranta anys, ens obliguen a un canvi, el qual pel fet de ser necessari en molts i diferents àmbits (polític, judicial, fiscal, territorial, etc.) té un abast, però també una profunditat que el fa difícil de dur a terme, més encara quan els actors que l'haurien de liderar veurien afectats alguns dels privilegis de què ara disposen. Paradoxalment, el partit del govern té una gran majoria en els tres nivells de l'administració pública: estatal, autonòmica i local, i això li permetria liderar políticament la reforma profunda que cal, però, paral·lelament, el suport que rep ara de la ciutadania i que nítidament reflecteixen totes les enquestes, és progressivament menor. Això invalida la necessària legitimitat que el procés requereix, i s'agreuja quan el primer partit de l'oposició també perd suport social a la mateixa velocitat. La ciutadania ja no confia com abans en els actors tradicionals de la política, i això condueix al lideratge directe del poble, i evidencia l'esgotament de les estructures polítiques actuals. Totes sense excepció han perdut prestigi, credibilitat i capacitat d'acció. La comoditat i l'hedonisme de la nostra societat, a la qual es refereix Octavio Paz, retarden la reacció, però no la impediran si la situació no deté la seva degradació i empitjorament. És per això que la possibilitat d'un canvi polític per substitució, i no per evolució, és  probable a mitjà termini. Ja ho veurem...