Tres dies

La tramuntana és un vent que ve del nord, fred, violent, pertorbador. Un vent al qual els poetes han pidolat moltes vegades clemència: “Senyor, empareu la closa i el sembrat / –demanava Fages de Climent– i mesureu la tramuntana justa / que eixugui l'herba i no ens espolsi el blat.” I Ausiàs March cantava “fent humils precs al vent tramuntanal”, abans de començar un viatge amb grans perills per anar a buscar la seva estimada. Però, com lluitar contra el mar que el vent fa embravir? Alguns narradors estrangers s'han sentit petits, esporuguits i impotents quan han sentit bufar de veritat aquest vent tan tenaç. Bohumil Hrabal, el 1993, que va ser a Cadaqués, va escriure: “La tramuntana es llançava sobre la casa i jo esperava horroritzat que en qualsevol moment es trenquessin les parets... Seguíem parlant, fluixet... Em van dir que aquests atacs duren tres dies i que els qui tenen els nervis a flor de pell s'acaben suïcidant...” Més conegut és el conte de Gabriel García Márquez que es titula Tramontana i que parla d'un episodi de tramuntana que va viure també a Cadaqués com de “tres dies de penitència”: “Entonces empezó el viento –escriu–. Primero en ráfagas espaciadas cada vez más frecuentes, hasta que una se quedó inmóvil, sin una pausa, sin un alivio, con una intensidad y una sevicia que tenía algo de sobrenatural.”

Tres dies. No es pot fer res. Només esperar que, de la mateixa manera que ha començat, el vent s'aturi. Quan la tramuntana deixa de bufar, un gran silenci semblant a la mort ho omple tot. Però que pari no depèn de tu. Ni de mi. No depèn de ningú. Avesats com estem a poder-ho tot –som déus petits– ens sembla humiliant i injust el joc de la naturalesa, que ens recorda que som més febles del que ens sembla. Finalment, l'endemà passat d'haver començat –és a dir, al cap de tres dies–, el vent que bufava a Colomers, a Vilopriu, a Foixà... va anar amainant fins que es va aturar del tot. Només aleshores el foc es va poder donar per extingit.