El matí de les mirades tristes

Foixà, centre dels moments més angoixants del tram final del foc de Vilopriu, estava ahir al matí en calma i serenor. Pels carrers ja no hi havia periodistes que demanaven l'opinió als uns i als altres, els dipòsits de suc de fems de porc eren ben endreçats, els adults amb feina eren a treballar i els nens en edat escolar, a l'escola. Però no tot era normal ahir encara al poble: els bombers insistien a refrescar amb l'aigua que brollava de les mànegues la zona afectada i l'acció dels helicòpters continuava insistint amb les remullades. Tot plegat, però, era prou diferent d'unes hores abans. Un element ho evidenciava: els serveis d'emergència ja no tenien pressa. Alguns mantenien els llums d'emergència encesos, però l'absència de brusquedat en les accions dels conductors i la velocitat moderada deixaven enrere aquelles maleïdes 24 hores d'angoixa i dolor. Ahir era el dia de les mirades tristes.

Els camins rurals eren ahir plens de cotxes –conduïts majoritàriament per homes de més de cinquanta anys–, tots amb un comportament semblant: velocitat lenta i mirada poc atenta a la via. Hi havia també qui aturava el cotxe i feia fotografies. Un detall comú: rostre seriós i observació dolorosa. Al centre de comandament de Colomers, tampoc no hi havia pressa. S'anava fent, amb constància i tossuderia. Al poble, encara fumejaven els coberts cremats i ja hi havia qui recollia llenya tallada i sense cremar i qui es mirava amb dolor el marge de l'hort, cremat. El que restava impassible i revelador eren les rieres plenes de canyissars que van conduir bojament el foc sud avall. Un testimoni que pels uns és la prova de l'atiador evitable i pels altres només una anomalia de responsabilitat compartida.

La distensió també es feia lloc en el dia de les mirades tristes. Uns regidors comentaven riallers els cops que havien engegat a dida “els de la tele del toro”. “No et pensis. Saben català. Jo no vaig pas voler dir res en castellà i bé que em van entendre.” Un lector de diaris aixeca el cap del paper per dibuixar un somriure quan la periodista parla de “danys” en un camp de rostoll rostit. Disteses, sí, però les mirades són tristes. Que la fase de l'incendi passi de controlat a extingit només es llegirà avui com un tràmit. Naturalment, això succeirà només si la santa tramuntana empordanesa vol. Tal vegada no serà sobrer recórrer a Carles Fages de Climent i resar al Crist de la Tramuntana: “Braços en creu damunt la pia fusta / Senyor, empareu la closa i el sembrat / doneu el verd exacte al nostre prat / i mesureu la tramuntana justa / que eixugui l'herba i no ens espolsi el blat.” Amén.