Estan passant coses
i espanyol i ningú les desmenteix
El ministre d'Hisenda espanyol, Cristóbal Montoro, no compleix gairebé cap dels tòpics que s'atribueixen als andalusos. Montoro és andalús, però no és una persona ni graciosa ni especialment empàtica, i quan mira de fer un acudit i caure simpàtic acostuma a aconseguir l'efecte contrari del que busca. Tot i que és evident que Montoro no guanyaria un concurs de popularitat, això no li treu altres mèrits i no es pot dir que sigui un polític inexpert ni que parli per parlar. Aquesta setmana Montoro ha concedit una entrevista al programa Els matins de TV3 en la qual, entre altres coses, ha afirmat amb rotunditat que serà l'economia catalana la que traurà Espanya de la crisi. Les paraules del màxim responsable de la hisenda espanyola es poden interpretar de diverses maneres, com un elogi a la fortalesa de la nostra economia i a la seva capacitat d'espavilar-se per obrir nous mercats i per oferir productes de qualitat a preus competitius, o com la constatació implícita que, mentre uns van tibant i fan la feina, n'hi ha uns altres que es deixen arrossegar. Era Montoro conscient que les seves paraules obrien aquestes dues vies de lectura i, sobretot, la segona?
En la dinàmica d'acció-reacció en la qual estem instal·lats van passar només poques hores abans que preguntessin al president de la Generalitat, de visita oficial a Israel, per les declaracions del ministre d'Hisenda. El president Mas va respondre a Montoro amb una petició i li va reclamar que el govern espanyol no posi pals a les rodes a aquest impuls i que faciliti els instruments necessaris a l'economia catalana per continuar creixent i per exercir aquest paper de locomotora.
Les declaracions de Cristóbal Montoro van causar sorpresa a Catalunya, però no seria exagerat afirmar que en determinats cercles del Madrid polític van tenir encara més repercussió i, fins i tot, dir que van provocar veritable estupor. Davant la incredulitat de la majoria, alguns experts monclovites –els que es dediquen a analitzar les interioritats de les decisions que es prenen al Palau de La Moncloa– es van aventurar a especular amb el fet que el govern espanyol comença ja, amb declaracions com la del ministre Montoro, a crear les condicions necessàries per tal de justificar que cal dotar Catalunya d'un tracte fiscal especial com a motor econòmic que és, i que això no és un privilegi que beneficia uns quants, sinó una necessitat que resulta vital per a tots els espanyols si es vol sortir de la crisi.
Les hipòtesis tenen l'avantatge que, quan es formulen, n'hi ha prou que siguin versemblants. Una altra cosa és quan s'han de demostrar. La suposada voluntat del govern espanyol de donar una resposta a les reivindicacions catalanes, sigui en el format que sigui, només el temps pot demostrar si és real i què pot tenir de tàctica i què d'estratègia. En tot cas, avui sí que hi ha indicis que alguna cosa es mou quan es publiquen informacions –que ningú ha desmentit– sobre quines són les persones a les quals s'ha donat la responsabilitat d'establir vies de diàleg entre els governs català i espanyol. També per passiva hi ha reaccions i posicions que poden induir a pensar que s'estan accelerant els terminis apuntats en el full de ruta o, fins i tot, que apareixen elements que el podrien fer modificar.
Oriol Junqueras és un polític al qual molta gent reconeix la virtut, entre d'altres, d'haver aportat serenor i reflexió a la manera de fer no sempre assossegada els darrers anys d'Esquerra Republicana. Un exemple ben recent d'aquesta manera de fer el tenim en el fet que Junqueras no va sortir el mateix dimecres a contestar ni valorar les paraules de Cristóbal Montoro i que es va esperar a dijous, quan tenia a l'agenda una conferència a Brussel·les sobre el dret a decidir, per referir-se a les declaracions del ministre. Va ser en aquest context que va llançar l'amenaça d'utilitzar la capacitat de mobilització de l'independentisme per provocar veritables problemes a l'economia espanyola, paralitzant durant una setmana sencera l'economia catalana.
Per sorprenent que sigui aquesta estratègia, ben segur que tampoc és fruit de la improvisació. Però el que proposa el líder independentista és que fent anar coixos europeus i espanyols ens tirem un tret al peu. La idea sona a últim recurs i alimenta argumentalment als qui afirmen que anar tan de pressa per una via tan complicada és agafar tots els números per fer descarrilar el tren.
És cert que tot plegat són només paraules darrere de les quals hi ha indicis que poden amagar intencions que poden comportar fets. Però per tot plegat sembla que comencen a passar coses.