El cas Gurlitt evidència que Alemanya
no ha fet net amb el nazisme
Un llegat del nazisme
En saber la notícia que el fill d'un marxant d'art durant el règim hitlerià ha mantingut guardades a casa seva 1.406 obres, entre les quals algunes considerades “degenerades” pels nazis, vaig pensar en Jean Améry, l'escriptor jueu austríac pel qual no hi havia possibilitat de reconciliació –i encara menys quan es pressionava socialment per al perdó i l'oblit– i que practicava el ressentiment com la vivència d'un dol que, per imperatiu moral, no podia extingir-se. Hi he pensat recordant que, a Més enllà de la culpa i l'expiació, afirma que només va ser jutjada i condemnada una part ínfima d'aquells que van col·laborar en l'horror perpetrat pel nazisme, de manera que, quan va publicar el llibre l'any 1966, molts envellien a la mateixa Alemanya, on les empreses que van aprofitar-se dels presoners dels camps de concentració havien reprès la producció amb una altra marca comercial, i d'altres van ser reciclats (com a científics, espies, etc.) pels aliats. Buscant-lo en l'edició castellana del llibre –no em consta que hi hagi edicions catalanes dels textos d'aquest home colpidor que va sobreviure als camps de Buchenwald i Auschwitz– publicada per Pre-Textos amb una excel·lent introducció del també traductor Enrique Ocaña, no he trobat el paràgraf que vaig recordar en saber del cas Gurlitt. És estrany, no crec que m'ho hagi inventat i, a més, tinc la sensació d'haver subratllat el fragment. Tanmateix, n'he trobat d'altres igualment punyents, com ara un que citaré en la traducció castellana d'Ocaña i en el qual manifesta que, vint anys després de la fi de la II Guerra Mundial i de l'alliberament dels camps d'extermini, vivia en una època que havia proclamat la innocència col·lectiva dels alemanys mentre que els jueus eren culpabilitzats, fos pel seu “ressentiment” o fos per haver “consentit” el seu propi genocidi, sense oblidar la perseverança (i la renovació) de les formes de l'antisemitisme: “Insisto, la culpa colectiva sobre mí, no sobre ellos. El mundo, que perdona y olvida, me ha condenado a mi, no a aquellos que asesinaron y consintieron el asesinato. Yo y la gente como yo somos los Shylocks, no sólo moralmente condenables a los ojos de los pueblos, sino también estafados en nuestra libra de carne. El tiempo ha consumado su obra. En silencio. La generación de los exterminadores, de los constructores de cámaras de gas, de los generales siempre dispuestos a estampar su firma, sumisos a su Führer, envejecen con dignidad.”
Quan Jean Améry va publicar-ho, Hildebrand Gurlitt, pare de Cornelius, havia mort feia uns deu anys tenint-ne 61. No va envellir, doncs, però per motius de salut. Tenia aquest marxant una àvia jueva? Així ho va dir en el procés de desnazificació i, argumentant que fins havia estat inicialment perseguit pel nazisme, va sortir-ne ben parat. Però la seva possible ascendència jueva no va impedir-li continuar mercadejant –fins i tot amb les obres d'“art degenerat” per vendre-les a l'estranger formant part d'una comissió instaurada per Goebbels– mentre assumia l'encàrrec d'adquirir obres per a un futur “museu del Führer” que havia de construir-se en la ciutat austríaca de Lindz. Per fornir aquest museu, que ho hauria estat de l'Horror amb què el nazisme s'havia apropiat de les obres, Hildebrand Gurlitt comptava amb una llei que, promulgada el 1938, permetia confiscar als jueus, sense cap compensació, peces que en algun moment –i sempre podia trobar-se aquest moment– havien pertangut a ciutadans o institucions “àries”. Com he dit, a partir del que he llegit sobre això, el marxant va ser sotmès a un procés de desnazificació, però va aconseguir la rehabilitació considerant-se el seu origen (sic), a més del fet de no haver format part de cap organització nacionalsocialista i de la seva contribució a la difusió de l'art modern. No sé si hi havia consciència –o més aviat no es va fer res per tenir-ne– que Hildebrand Gurlitt, més que difondre'l, va quedar-se amb una mostra ben granada de l'art modern (de Picasso, Matisse, Chagall i “degenerats” com ara Paul Klee, Nolde, Beckmann, Hans Cristoph i Otto Dix) sense bescantar obres de Canaletto, Delacroix, Rousseau, entre molts altres. I, si Gurlitt no les va robar totes, estafant fins i tot el regim nazi quedant-se part del botí vendible de l'“art degenerat”, havia comprat part de les obres aprofitant el seu baix preu arran de la confiscació. I el cas és que el seu fill, emparat per la policia i el govern alemanys que han mantingut amagat el cas tant com han pogut, diu que és legitim propietari d'aquestes obres, de les quals n'ha venut alguna –les galeries no sospitaven res?– quan li ha convingut. L'any 1969 va entrar en vigor una llei que va declarar conclosos tots els plets sobre restitució i indemnització pel que fa a les propietats confiscades pel règim nazi. A mitjan anys cinquanta, el jurista nazi Eduard Dreher, secretari d'estat durant el govern d'Adenhauer, ja havia reformat el codi penal per exculpar milers de botxins alemanys responsables de crims contra la humanitat. Per això Jean Améry escrivia sense creure en la reconciliació i el perdó. Per això, Cornelius Gurlitt ha pogut guardar les obres espoliades al seu apartament de Munic.