Woody i David

Sota una aparença de comèdia, però és negríssima, Woody Allen parla a l'esplèndida Blue Jasmine d'aquells que, especulant amb els diners o estafant directament, provoquen la ruïna de molts amb el convenciment que sempre se'n sortiran impunement perquè són els amos del món. No revelarem com és enxampat el pocavergonya d'aquesta pel·lícula, però n'hi ha molts com ell que, encara que hagin petat tantes bombolles, continuen fent negocis o que no paguen pels seus “delictes i faltes”. Hi afegiré que, a part dels inversors corruptes, hi ha un altre gènere de persones que, almenys a l'Estat espanyol, tampoc no creuen que hagin de pagar per res: els (ex)presidents d'entitats financeres que, en la seva caiguda, provoquen misèria.

El to de David Fernàndez no és el de la comèdia, a diferència de Woody Allen. El cineasta crea personatges ficticis mentre que el diputat de la CUP s'enfronta a persones reals. Diuen que Fernàndez fa cara d'emprenyat. No m'estranya que hagi fet cara d'emprenyat davant Narcís Serra o Rodrigo Rato. Per fi, hi ha algú al Parlament que, sense contemplacions i amb documentació, fa preguntes directes i incisives que posen en evidència els interpel·lats encara que aquests no les contestin. Fernàndez va fer a l'exministre socialista una pregunta-navalla: “Quant ha cobrat per enfonsar Caixa Catalunya?” Aleshores va parlar-se molt de les maneres, però recomano buscar l'enregistrament de la seva intervenció perquè valorin la seva feina. Vegin també els deu minuts del seu enfrontament amb Rato a la comissió d'investigació del Parlament. No només hi ha la posada en escena de la sandàlia. Hi ha les preguntes i les consideracions (no té raó quan diu a l'ex-ministre del PP que li hauria de fer vergonya haver cobrat 5 milions d'euros mentre l'entitat que presidia desnonava i acomiadava treballadors?) de Fernàndez mentre Rato exhibeix la prepotència dels que es creuen impunes perquè treballen pel poder.