Elogi de Solidaritat
El plantejament de SI es trobava avançat al seu temps en l'objectiu i en el procediment, en la declaració unilateral d'independència
Un any després de la pèrdua de representació de Solidaritat Catalana per la Independència (SI) al Parlament de Catalunya, és un bon moment per fer balanç de la tasca duta a terme pels tres diputats del subgrup parlamentari (López Tena, Bertran i Strubell) durant el període 2010-2012, analitzar les causes de la manca de suport electoral a la contesa de 2012 i perfilar les perspectives de futur d'aquesta coalició. Intentaré desglossar el paper parlamentari de SI a través d'una paradoxa: la de com essent el primer partit a la història que es va presentar en unes eleccions amb el compromís de declarar la independència (juntament amb Reagrupament) va desaparèixer del Parlament en el moment que la independència esdevingué el vector central de la política catalana. Cal remarcar, i aquest és un dels principals motius de l'elogi de la formació, que els diputats escollits el 2010 van acomplir bona part de les promeses proferides en campanya, com ara impulsar el procés de sobirania, defensar la llengua catalana fins a cridar a la desobediència i denunciar l'espoliació fiscal. Així, per exemple, la seva primera iniciativa legislativa, tal com es desprenia del programa, va consistir en la presentació d'una proposició de llei de declaració de la independència de Catalunya, el primer document d'aquesta naturalesa que entrava a la Cambra catalana i que no fou pres en consideració com a conseqüència de l'abstenció del grup parlamentari majoritari (CiU) després d'una brillant presentació de la proposició a càrrec de Toni Strubell. En aquest capítol, en la seva manca de ressò per part dels mitjans de comunicació i en el seu oblit posterior, trobem alguns dels indicis susceptibles d'explicar la minorització del moviment. Encara avui, gairebé un any després de la constitució de la nova legislatura teòricament dedicada a la consagració del procés sobiranista, ni l'estament polític majoritari ni els seus altaveus mediàtics són capaços de reconèixer que allò en l'actualitat instal·lat com a demanda majoritària de la societat catalana va tenir la seva primera manifestació institucional en l'acció dels tres diputats de SI, una acció, per cert, que en el no tan llunyà 2011 es va dur a terme contra la majoria dels diputats que ara diuen donar suport al procés i contra aquells sobiranistes que ridiculitzaven “l'independentisme exprés”. El plantejament de SI, d'altra banda, no sols es trobava avançat al seu temps en l'objectiu, d'una claredat molt més nítida que les propostes vinculades a la consulta o al “dret de decidir”, sinó també en el procediment, en la declaració unilateral d'independència, que els esdeveniments van assenyalant com la fórmula que s'acabarà perpetrant si és que existeix veritablement una voluntat de separar-se d'Espanya. La veu de López Tena, de Bertran i de Strubell s'alçava en una època d'una ERC que havia estat estintolant durant quatre anys la presidència de l'unionista José Montilla i d'una CiU que es limitava a proposar un pacte fiscal malgrat que el Tribunal Constitucional espanyol ja havia arranat la reforma de l'Estatut.
El boicot generalitzat al discurs de SI, fins i tot des dels suposats àmbits sobiranistes, un boicot que, com diem, de vegades frega el “negacionisme” en la voluntat d'abjurar d'aquests antecedents i de fer veure com si la coalició i els seus protagonistes no haguessin existit mai, aporta llum sobre les causes del fracàs electoral del projecte el 2012, però també revela la perillositat que per a l'statu quo (això és, per a l'autonomisme, per a les terceres vies i per al sobiranisme light) significava una SI eventualment majoritària i un procés independentista liderat per una opció obertament rupturista. Un boicot mediàtic des de diversos fronts que, val a dir, no està sofrint ni la CUP, malgrat ostentar en aquesta legislatura els mateixos diputats amb els quals comptava SI en l'anterior i malgrat el discurs radical en el fons i en les formes dels de David Fernàndez.
L'altre factor que es podria al·legar per explicar la desaparició de SI de l'arc parlamentari és que, davant el suposat gir sobiranista de CiU arran de la manifestació de l'11 de setembre de 2012 i el canvi de lideratges a una ERC que aconseguia fer oblidar els malsons tripartits, la ciutadania va confiar més en els partits tradicionals i majoritaris per dirigir l'emancipació nacional, en comptes d'arriscar-se a donar el seu vot a una alternativa que no es veia prou forta per ser determinant i que havia patit lluites internes. Però la part inquietant d'aquesta versió és que, com van demostrant els fets, potser la ciutadania que s'ha manifestat massivament en dues ocasions no estava ni està disposada a activar un procés independentista com el que oferia SI que, per cert, ha estat el mecanisme amb el qual la majoria de nacions han assolit la condició d'estats plenament sobirans: declaració unilateral, via de fet, conflicte polític i control dels factors de poder. Vist en perspectiva, potser l'error de la candidatura encapçalada per López Tena el 2012 va ser fer costat a l'aposta per la consulta (a diferència del projecte de SI de 2010) i presentar-se a l'arena electoral amb un programa massa moderat. Per a una consulta que encara avui no s'acaba de concretar ja hi havia CiU i ERC, SI hauria d'haver continuat (i haurà de continuar) posant per davant el gest unilateral.
I el futur de SI? Doncs dependrà molt de si l'actual majoria remata l'envit o de si fracassa. És evident que si CiU, ERC i les CUP ens porten a la independència SI es dissoldrà, però si la temptativa naufraga (com de moment sembla insinuar-se) o el cicle s'allarga, l'independentisme del morro fort que prioritzi el front patriòtic per damunt del front social caldrà que torni a participar en unes eleccions (si és que continua havent-hi eleccions) un independentisme que es presenti com a SI o sota qualsevol altra sigla.
