Vull que m'espiïn

Arran del cop d'estat del 23 de febrer espanyol, una revista va publicar una llarga llista amb els noms que suposadament en Tejero i els seus esbirros tenien previst passar per la pedra. A part de tenir molt mala jeia, era una relació força absurda, perquè a més d'alguna personalitat coneguda, la resta l'havien agafat directament dels candidats que es presentaven a les últimes eleccions. En el cas de Girona, per exemple, hi havia tota la llista del partit Proverista, als quals no els coneixien ni a casa seva i, per descomptat, no havien posat ni un peu a la demarcació. Però malgrat això un company d'aquella època s'ho va agafar fatal perquè el seu nom no figurava en la famosa llista. Molt enfadat, amenaçava amb trucar al director de la publicació en qüestió i cantar-li les quaranta per l'imperdonable oblit.

Arran dels papers filtrats per l'exanalista de l'agència de Seguretat Nacional dels Estats Units Edward Snowden, m'ha vingut aquesta historia al cap perquè sembla que el pitjor que li pot passar a un cap d'estat, de govern o càrrec semblant és que els nord-americans no l'hagin espiat mai. Entenc que deu ser un cop dur per a l'ego de qui es passeja en cotxe oficial, viu en un palau, tothom li fa reverències i li diu sí senyor. Però perquè no pateixi més estic en condicions d'assegurar-li que també l'han espiat. I poso la mà al foc. Entre altres coses perquè els espies es dediquen a això, a tafanejar en les vides dels altres, remenar els cubells de les deixalles per si algú hi ha oblidat un paper, punxar telèfons, interceptar comunicacions, en definitiva, ficar el nas on els altres, amics i aliats inclosos, no voldrien que el fiquessin. Per tot plegat és un atac d'hipocresia esquinçar-se els vestits davant d'unes revelacions que, més enllà del contingut de les informacions interceptades, no desvelen res que ja no sabéssim o ens imaginéssim. Si en versió rústica aquí mateix tenim les gravacions del restaurant La Camarga, com voleu que el policia del món no tingui ulls i orelles fins a la sopa?